Sense els excessos de Carnestoltes ni els rigors de la Quaresma, dues festes cabdals que enguany cauen extranyament en març, podria intuir-se un mes de febrer anodí, com de tràmit. Però això seria contradir la saviesa popular, que fa tremolar davant el segon mes de l´any, aquell que els romans vinculaven als morts i als sacrificis expiatoris i al que només van concedir 28 dies per tal de limitar els seus estralls. Qui no acabe de creure´s que la febre febral és el pitjor mal o que el febrer tira les velles al femer i les joves també si es posa amb tot son poder, haurà d´atendre a paraules més grosses del costumari. Com per exemple, que el febrer sol matar més que el carnisser; que és curt i mentider, o traïdor, borrascós i gelador; i que vinga com vinga, esdevindrà perjudicial: si ve assolellat, serà gelat; i si és plujós o ventós, farà cara de gos. Perquè els dies del febrer són com els carinyos de sogra: pocs i freds. I sia al entrar, sia al eixir, el febrer dóna que dir.

És el periode més cru i inestable de l´hivern. I un bon mètode per a pronosticar què ocorrerà amb el temps a partir d´ara el trobarem aquest dimecres, dia de la Purificació (2). Si la Candelària plora, l´hivern és fora; si riu, ja estem en l´estiu. Ara bé: tant si riu com si plora, mig hivern és fora. I tant si plora com si deixa de plorar, la meitat de l´hivern encara ha de passar. La festivitat cristiana de la Candelària commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de sa mare seguint el ritus jueu de l´època, que obligava a presentar els recents nascuts als sacerdots i fer una simbòl·lica ofrena 40 dies després del naixement. De candeletes i llum purificadora, aquest dia, no en faltaran a les esglésies i a moltes cases.

Tampoc faltaran en les proximes jornades els repetits intents per imposar a terres valencianes el patronatge de Sant Valentí sobre els enamorats. A hores d´ara, tots sabem ja que la del 14 de febrer és una diada amorosa d´importació anglosaxona sense massa sentit, excepte per al Corte Inglés i els restaurants, ja que cap dels sants anomenats Valentí destacà per un fet romàntic o amorós, i que aquesta és una tradició fonamentada en un poema anglés del segle XIV agarra´t en pinganelles. Per això, dóna llàstima observar com els valencians ens despersonalitzem fins i tot en els assumptes amorosos —una renúncia més— i oblidem el nostre propi dia dels enamorats: la Mocadorà de Sant Donís del 9 d´Octubre.

En ella, les xicotetes fruites i hortalisses de massapà reten homenatge als productes de l´horta que van oferir, en un plat embolicat amb mocadors de seda, els llauradors valencians a la muller de Jaume I, la reina Violant d´Hongria, el dia de la conquesta del cap i casal. Les altres figures grans de massapà imiten la forma dels «piulets i tronadors», els coets que es llançaven per a commemorar l´entrada del rei conqueridor cada 9 d´Octubre des de 1331 en unes festes populars abolides amb la funesta arribada de Felip V. Vista així, la Mocadorà és una resistència en forma de massapà que no hauria de ser rellegada per cap valentí.

Ara bé: sense necessitat de caure en parany foraster, en febrer també es pot parlar de l´amor i dels seus efectes. Quan a poc a poc s´albire el bon temps i assome la fertilitat primaveral que anirà reverdejant els camps marrons i somorts de l´hivern (el febrer ja és jornaler, i qui sembra en febrer, collita sol fer), apareixeran els primers senyals de fecunditat. De fet, per la Candelera arriba la cigonya campanera. Aquest es considera un bon mes per a la procreació. Dites en sobren: Maridatge pel febrer, per Tots Sants bolquer; maridatge de febrer, hereu a l´onzè (mes).

Una medecina per al mal d´amor

Això sí: per arribar a la florida s´ha de plantar la llavor. És a dir, l´emparellament. Un consell sarcàstic: si et vols casar i vols encertar bé, casa´t el trenta de febrer. Perquè ja se sap: les dones i el febrer, tenen cada dia set parers. Així mateix, els mals que provoquen amors i febrers només tenen una medecina, la receptada al segle XIV per Bernat Metge i apropiada a tot mal. I diu així: «Vós pendreu un badall d´estornell / e dues onces de besturri / mesclat ab un poc de gingurri / e dos diners de baquiqueu. / Si voleu haver un m´ameu / molt més ne valdrà composta; / e puix pendreu una almosta / de fum de palla remullada». Perquè, en tocant a mals d´amor i de febrer, «al món no hi és altre contrari (és a dir, remei) que el vostre mal faça fugir».