La paraula «ametla» prové de «amygdala», que recuperàrem per via culta en el segle XIX per a referir-nos a un òrgan format per la unió de diversos nòduls limfàtics. Però el nom amb què ens referim al fruit de l'ametler, una drupa amb corfa dura que conté una llavor comestible coberta d'una pell fina de color canella, deriva del llatí vulgar «amyndula». Esta forma donà lloc a «amenla», que fou la variant més general en el segle XIII.
Els noms d'este fruit s'han multiplicat amb el pas del temps. La forma «ametla», que per la tradició històrica és la que es considera estàndard en estos moments, fou prou general durant el segle XV, però el seu ús ha quedat reclòs actualment a les comarques septentrionals de Castelló. En algunes comarques meridionals s'ha perdut la «-a» inicial, i es diu «metla». Però les formes més esteses actualment en el territori valencià són «armela» i «almela», que fins i tot han generat cognoms.
