La paraula «mesquí» prové de l'àrab «miskín»; este, de l'arameu «misken», i este de l'acadi «muskenu», que significava 'súbdit del palau'. La societat babilònica, segons el codi del rei Hammurabi, estava dividida en tres grups: els «awilum» ('hòmens lliures, que disposaven de castell propi'), els «muskenu» ('serfs') i els «wardum» ('esclaus').
Entre nosaltres, la paraula «mesquí», documentada ja en el segle XIII, s'usava inicialment en el sentit de 'pobre, indigent, mendicant'. Carles Ros, en 1736, encara arreplegà este significat en un dels seus adagis: «Cartes, daus, dones y vi, / fan tornar el ric mesquí».
Però ben prompte es generà un nou sentit de la paraula «mesquí» associant-la a 'desgraciat, desventurat, infeliç', com ara quan diem «pobret» afectivament per a compadir algú que ha patit una desgràcia.
D'ací, amb connotacions molt negatives, es transformà en 'avar, poc generós' i, en un nou salt figuratiu, actualment s'usa sobretot per a referir-se a una persona 'menyspreable per falta de qualitats morals'.
