Segur que la de hui és l'última?
A nivell professional, sí. Portava sense jugar des de desembre de 2016 i pensava que no tindria l'oportunitat de jugar altra partida a nivell professional. Ara visc a Piles, la meua parella i jo tenim molta relació amb les festeres i em van dir que volien organitzar una partida de pilota i que, a més, jugara jo. Em va fer il·lusió, perquè la meua retirada m'havia quedat molt marcada. Sempre vaig pensar d'entrenar per poder jugar les tres últimes partides, però al mateix temps veia que no podia. Si forçava la màquina....
Tenia un regust amarg del seu final com a jugador professional?
Molt. Va ser molt fotut. Després de tants anys, acabes un dia i la gent et pregunta pel carrer perquè no jugue més partides. Després de la lesió vaig vore que ho intentava però no podia. Això, psicològicament, et deixa tocat. Evidentment, no anava jo a organitzar-me una retirada o un homenatge.
Ara torna amb un bon nivell?
Nivell no hi ha molt. Vaig a disfrutar del dia i ja està. Sabia que si em preparava molt la partida anava a ser contraproduent, perquè anava a estar pitjor. Ara estic jugant l'autonòmic de raspall, el campionat d'aficionats, i faig un entrenament molt bàsic. De fet, en alguna partida em quede sorprés, em veig amb un nivell acceptable per al que estic fent. Però la velocitat de la pilota és molt diferent. Si ara jugara amb els professionals se'm voria el «plumero».
Deu impressionar als rivals...
Sempre tinc la imatge de la bossa. Quan jo em preparava la bossa per a jugar la meua ment ja estava al trinquet, dins de la partida. Pensava en la gent que havia pagat l'entrada, en com estaria per a jugar... Pujava al cotxe i ja sentia la pressió. Ara em faig la bossa i no tinc eixa pressió. Ara només disfrute. M'ho passe bé.
Què veu quan fa retrospectiva?
Que són molts anys. En el món professional, 19 anys. De tots, se m'ha quedat la imatge del primer Individual i la primera Lliga. Són somnis que tenia des dels 8 anys, quen vaig entrar al trinquet per primera vegada amb mon pare i vaig voler ser com aquells jugadors. També hi ha algunes partides especials en les que dónes un nivell més alt. Em ve al cap una pel 50 aniversari del trinquet El Zurdo de Gandia. Ara bé, altres m'han recordat altres partides.
Deu individuals, sis lligues, campió del món, ha jugat al País Basc, va jugar a escala i corda... El queda alguna cosa per fer?
Crec que no vaig tindre paciència l'any que vaig estar en escala i corda, però quan estàs ahí dins clavat no tens la visió d'ara. Va ser una ocasió que vaig tindre per millorar molt tècnicament. Quan vaig tornar al raspall vaig pegar un bot. Els cinc o sis anys de després vaig jugar al nivell més alt. Quan vaig començar en escala i corda tenia 20 anys i ja estava fet. És complicat canviar hàbits de una modalitat a l'altra. A més, no vaig tindre continuitat de partides.
Per què va provar a canviar-se a escala i corda?
Era una il·lusió. Ací sempre s'ha jugat al raspall. Jugar a escala i corda quasi que no estava ben vist. Al trinquet d'Oliva hi havia una corda que jo posava per a entrenar. Un dia la corda va desaparèixer i mai ningú la va trobar. També m'ha fet il·lusió el frontó, la galotxa, les llargues... Totes les modalitats.
Què es va trobar quan va tornar al raspall?
La gent em va rebre molt bé. Vaig obrir portes per al raspall, perquè van aparèixer opcions de jugadors d'escala i corda que van jugar al raspall algunes partides. Es va obrir un poc la perspectiva.
El campió naix o es fa?
Hi ha un poc de tot, però eixa constància i el fet de voler sempre més... Això ha de vindre amb u mateix. Naixes «cabut» i davant les adversitats sempre vols més. Jo acabava una partida i al dia següent buscava altre repte nou. La part negativa és que això et passa factura. Si jo haguera regulat... Però crec que això també ha calat en la gent. He tingut, un poc, el reflexe del Genovés. M'he criat molt pròxim a ell i, encara que no l'he vist jugar en plenitud, volia ser com ell. El que ha fet en la pilota és molt gran, però també està el carisma, el com tracta a la gent...
Per què eixa superioritat?
Hi va haver un parell d'anys en l'Individual que jo guanyava fàcil i notava que la gent aplaudia més al rival. No ho entenia, però la gent anava en contra meua. No era del tot així, però en eixe moment et molesta. Després ho entens. Un any vaig jugar l'Individual sense poder jugar-la de bot i braç. Em van dir que fer un campionat normal no tenia cap sentit. Vaig acceptar, però va ser fotut. Crec que no vaig fer bé. No em va compensar, perquè després vaig estar mesos lesionat. Tot això et val després per a que quan anuncies la retirada t'arriben mostres d'estima que et fan emocionar-te. Gent que no saps ni qui és, però que et fa recordar partides, moments, i et fa vore que hi ha molt d'apreci. L'altre dia volia contestar a tot el món, a tots els misssatges i wasaps, perquè em van emocionar.
En 2015, a Moltó li va costar assumir que l'havia guanyat...
Vas baixant i els rivals et van guanyant partides... Jo en 2015 ja havia baixat el nivell i tot s'equilibra. Saps que ha d'arribar el moment i és difícil. M'haguera agradat guanyar eixa partida i acomiadar-me amb aquell títol. Haguera sigut més bonic. De fet, jo volia tornar a jugar altre Individual per intentar-ho, però estava fent-me mal. Vaig perdre la partida per dos detalls que se m'han quedat gravats per a tota la vida. M'haguera agradat poder retirar-me amb una final com la del Genovés. No ha pogut ser. Ja està. Al final sí, deu individuals, sis lligues... Però em quede amb tots els missatges que he rebut estos dies. La resta només són números, res més.
