Medi ambient és ja un terme plenament interioritzat pels ciutadans i pels governs, partits polítics i altres organitzacions. Altra qüestió, però, és si aquesta normalització es tradueix en una transformació suficient dels hàbits individuals i de les polítiques públiques.
Els indicadors de sostenibilitat donen peu a l'escepticisme. No cal anar molt lluny per a trobar discordances entre els plantejaments formals i la realitat: el paisatge urbà mostra clarament eixa línia de fractura.
Anys d'educació ambiental han servit per a entendre que si millorar l'entorn és una condició imprescindible per a millorar la qualitat de vida, haurem de començar pel paisatge urbà, que és el nostre entorn més pròxim i on passem la major part de la vida. A més, l'escala urbana coincideix amb l'àmbit d'actuació municipal i, per aquesta raó, encara resulta més interessant: són els ciutadans i ajuntaments els que poden decidir com volen la seua ciutat. Per això és tan incomprensible la falta d'iniciatives per a millorar el paisatge urbà. I quan parlem d'iniciatives no estem referint-nos a ocurrències més o menys brillants, sinó a plans integrals substanciats en objectius i programes viables. Les dificultats econòmiques per les quals estem passant podrien ser una explicació, però només per als grans projectes o infraestructures. Mentrestant, hi ha actuacions que, amb uns costos moderats, permetrien millorar aspectes concrets de les ciutats: pacificació del trànsit i promoció de la mobilitat sostenible amb propostes com el Camí Escolar, redefinició de zones verdes i un llarg etcètera.
Per la seua importància, és interessant que reflexionem sobre l'espai públic, sobre la seua habitabilitat i influència en el desenvolupament òptim de la persona. L'espai públic és un dels elements més definitoris de la ciutat i esdevé fonamental per als sectors de població amb menor mobilitat, autonomia (ancians i menors) i capacitat econòmica. Tampoc és menyspreable el seu impacte en la salut: l'obesitat infantil, amb una incidència del 20%, està molt relacionada amb els hàbits de vida i ací, de nou, l'espai públic hi pot jugar un paper important.
Malgrat això, sorprèn la duresa i la discapacitat social d'aquests espais. El centre o la Plaça de l'Ajuntament de molts pobles n'és el paradigma. La delimitació de l'espai per a persones, en contraposició a l'espai per als vehicles i activitats econòmiques, és sempre una tasca difícil que, generalment, se soluciona restringint i enreixant el primer: es tanquen parcs i jardins, es posen rosaris de boles en les voreres i es prohibeix jugar, córrer, xafar i pujar a... En lloc de transformar l'entorn en un ambient més segur, ric i agradable, creem reserves protegides per a les persones.
L'omnipresència del ferro en forma de senyals, pilons, boles, tanques i altres obstacles ens reclou. L'espai destinat a les persones es veu reduït i adopta un aspecte de reserva que adultera la forma com ens relacionem entre nosaltres i amb l'entorn, erosiona la funcionalitat urbana i crea entorns menys atractius.
Aquesta visió de la ciutat obeeix a un corrent de pensament on l'espai públic es concep com espai productiu i, per tant, sacrificat solemnement al cotxe; al cotxe i als adults, que són els elements productius. És un plantejament insostenible des del moment que prima la visió economicista i exclou els altres dos components de la sostenibilitat (el vessant social i ambiental).
És una visió caducada, la pervivència de la qual només pot explicar-se per eixa discordança a què féiem referència al principi. Superar aquesta anomalia és una prioritat i, com hem vist, està (almenys parcialment) a la mà dels ajuntaments i dels pobles començar a fer-ho. Costaria molt obrir la plaça eliminant alguns quilos de ferro? Podem posar algun cartell que diga «Podeu trepitjar la gespa»?
