Qui no fa de pregoner qualsevol dia de l´any? Què és sinó la desmesurada quantitat de missatges que enviem diàriament pels diferents canals de la xarxa? I el que fem dia a dia en les nostres feines, a casa...? Ara, altra cosa és el pregó de la Fira. El moment, el lloc. Dir coses sobre el teu poble. Sense dubte és una bona ocasió per a mirar al voltant, per a mirar arrere i avant, per a observar, per a fer un anàlisi, personal, clar.
Perquè indiscutiblement Guadassuar té dos festes extraordinàries fora del comú, dos grans pilars festius: la Fira i les Danses. Ninguna de les dos les medim amb anys o amb dècades sinó amb segles. Que quede clar per a començar. Cap altre poble, absolutament cap, ha conservat dos monuments com estos. No som dels que han perdut les seues celebracions i tradicions per les raons que siga i han hagut d´optar per una de les dos solucions: copiar-ne d´altres llocs (globalització-homogeneïtzació de les festes) o inventar-ne (amb més o menys gràcia i fortuna). Nosaltres estem en un reduït i selecte grup de pobles que hem resistit.
Dos festes contraposades, equilibri perfecte. Remat de l´hivern amb benvinguda de la llum que anuncia la primavera i remat de l´estiu amb anunci de la tardor. Com el sol i la lluna, el dia i la nit.
L´una durant el dia que no fa fred, l´altra durant la nit que no fa calor, l´una acull forasters, productes i activitat forana per tot el poble, i l´altra es concentra cada nit en un punt, en nosaltres mateix.
I què tenen en comú? Precisament elements molt importants que ens defineixen als guadassuarencs. A més de que ambdues contenen un alt component cultural, també històric i antropològic, trobem que són festes de tots i per a tots -en una societat cada vegada més individualista i sovint més egoista-. És veritat que tenen els corresponents festers que vetlaran per elles i que seran els responsables de que tot vaja bé, però no és una tancada comissió l´únic col·lectiu que gaudeix de la celebració sinó que els festers treballen per als demés. Per altra banda, qüestió no menys important, tenim que les dos festes ocupen un espai comú: el carrer. Festes col·lectives, festes obertes, festes mediterrànies. La festa com a fet social.
Totes dos han perdurat vives i s´han anat adaptant als temps, transformant-se lògicament, però conservant, -de moment- el més valorable. Dos festes que són història, que són identitat única. Festes que no repeteixen "mecànicament rites i cerimònies que no entenem", que no queden «en una closca buida de sucs i de sentit» com deia Toni Mestre, són festes de les que «vénen de la terra, de la història».
* Pregoner de la Fira 2017
