CREURE

Diumenge passat, mentre em preparava allí per a anar a Foment a la reelecció del president, Joaquín Bernabeu, a l'engegar la ràdio vaig escoltar que la cadena COPE radiava, en directe, la santa missa i no vaig canviar d'emissora. Algun altre diumenge m'ha passat el mateix i em quede escoltant-la perquè m'és amable el record del protocol de la cerimònia i perquè sent curiositat pel que diuen en l'actualitat els rectors en les homilies. Fa temps que vaig deixar les bancades de les esglésies decebut, precisament, pel contingut d'eixes homilies, inamovibles en l'essència i puerils en les exposicions, sermons incapaços d'acoblar-se amb el pas del temps i de la història. Deu fer uns quaranta anys, en una missa matinal a la Col·legiata, em vaig alçar enmig del sermó que feia un rector vell i no hi he tornat més.

Però, perquè hi va haver un temps en el qual jo vaig aconseguir viure amb una pau espiritual plena, encara crec possible retrobar-me-la un dia. Fou en aquells anys preadolescents amb ambient religiós al col·legi i al domicili familiar, anys de missa diària, de ser un bon alumne i bon company; de comportar-me bé en casa i amb la família, i de tindre la sensació d'estar en harmonia amb l'univers. I sempre crec que algun dia tornarà a ser possible. Durant anys, sempre que, per motius de treball, m'agafava el diumenge fora de casa, fóra en el lloc que fóra, jo assistia a missa buscant que algun rector em moguera l'esperit amb les seues paraules. Tan sols en recorde un a Sant Sebastià, farà dues dècades, que em va mantenir atent i amb el ulls fixos en els seus llavis, i en acabar vaig pensar que si aquell rector pasturara a Gandia jo podria ser del seu ramat. El que és de veres que ací no he intentat i això que conec de prop a religiosos pels que sent un profund respecte. Aleshores l'idea de l'aproximació fa temps que em ronda la ment.

L'homilia de la missa de la COPE no tingué res d'especial, recorde que parlava sobre la postura negativa dels saduceus sobre la immortalitat de l'ànima i sobre la resurrecció del cos. Després es va resar el Credo i, tot seguit, es feren les oracions pels fidels, eixa sèrie de pregàries o peticions que es fan pels altres, a cadascuna de les quals els fidels contesten: «Te rogamos óyenos». Dos fidels feien les pregàries i tota l'assemblea, a l'uníson, contestava la lletania fins que va arribar a una que em deixà parat: «Por aquellos que perdieron la Fe, para que encuentren el camino para recuperarla, oremos»... «Te rogamos óyenos» i jo vaig eixir de la dutxa amb les paraules enfilades en la ment, de la qual no les he tretes encara, fent-me pensar si no seria ja el moment de començar a moure's.

Si el Credo és la declaració de la Fe dels catòlics, la primera qüestió a plantejar-me ara seria si jo podria declarar i admetre, amb franquesa, cadascunes de les afirmacions que recull i m'he posat a la faena. Respectuosament! La primera afirmació diu: «Crec en Déu Pare totpoderós, creador del cel i de la terra». Doncs jo crec en Déu, la mateixa definició de Déu diu que és un ens necessari i jo he tingut, en algun moment, necessitat egoista d'ell i intuïsc, previsorament, que la tindré més encara en el futur a mesura que el final s'aprope. Confesse que he tingut assimilat el seu paper en la creació fins que s'han conegut les teories científiques sobre la formació de l'univers i de les espècies. «Crec en Jesucrist, el seu únic fill, el nostre senyor». Ací cap problema, crec en la figura històrica de Jesucrist i no em cou considerar-lo senyor meu. «Que va ser concebut per obra i gràcia de l'Esperit Sant». Esta és una qüestió que no he comprés mai i crec que amb el misteri de la Immaculada Concepció i en el de la virginitat de Maria, l'Església ha de fer molt d'esforç, en l'actualitat, perquè s'accepten des del raciocini. Sobre el fet que Jesús va nàixer de Maria, que va patir a Pilatos, que va ser crucificat, mort i sepultat no hi ha dubtes, però no tinc cap explicació sensata per al fenomen de la resurrecció. Vull creure que estiga en el cel i voldria que algun dia «vinguera» a jutjar vius i morts perquè hi haja justícia per a tots els que no la tingueren en vida i per als qui ara mateix no la tenen en la terra. El Credo acaba en aquestes afirmacions: «Crec en l'Esperit Sant». Jo no puc! «Crec en la Santa Església Catòlica». Bé! «En la comunió dels Sants». Val! «En el perdó dels pecats». Ho necessite! «Crec en la resurrecció de la carn i en la vida eterna». M'és impossible creure en esta afirmació final, no després de viure la crua realitat de la meua professió. Ací estic un poc amb el posicionament saduceu.

No ho tinc fàcil veritat? Amb el plantejament que acabe de fer, ho tinc fatal! És cert que, aquest, peca de una certa superficialitat. De segur que hi haurà creients de soca-rel que tindrien les paraules adequades per a rebatre les meues consideracions. Espere que doctors tindrà l'Església per a fer-m'ho veure d'una altra manera, per a convèncer-me que els meus plantejaments són erronis, que cal fer-los d'una altra manera. Anem-hi! Jo no m'hi tanque de cap manera, ja els he dit abans que no renuncie a aquella pau espiritual que va omplir d'harmonia la meua preadolescència. Mentrestant, estos anys, he anat passant per la vida gaudint de les espurnes de felicitat que de tant en tant han il·luminat la meua existència.