Em vaig matricular en l'autoescola Gandia el dia que complia divuit anys. El pare del meu amic de colla, Víctor Juan, n'era el professor. No vaig assistir a les seues classes perquè, just l'endemà, tancaren tot el mes d'agost per vacances. Vaig estudiar a casa. El temari no era complicat, tenia l'hàbit d'estudi de la universitat. El dia 5 de setembre, amb tan sols quatre practiques amb el cotxe, em vaig examinar en un local i en el circuit que hi havia prop de la gasolinera de les Palmeres de la carretera d'Oliva, i vaig aprovar, a la primera, l'examen teòric i els exàmens pràctics del cotxe i de la moto. Crec recordar que l'examen sobre el codi de la circulació era de tipus text, l'examen de cotxe el vaig fer en un Seat 600 i el de moto amb una Lambretta. No he tornat a obrir les pàgines del codi de la circulació mai més, tan sols m'he assabentat de les noves normes que s'hi incorporaven a traves dels mitjans de comunicació. Ara tinc 65 anys.
Sempre he conduït una moto. Durant molts anys ho vaig fer amb la Vespa de mon pare, adquirida a inicis dels seixanta. La vaig gastar els anys de la carrera a València, després de convèncer els meus pares que em deixaren endur-me-la allí perquè vivíem a 25 minuts a peu de la Facultat i no hi havia bona combinació en el transport públic. Quan en el quart curs mon pare va comprar el Seat 850 de quatre portes, jo vaig continuar utilitzant la moto per qüestió d'economia i perquè, aleshores, ja era complicat trobar aparcament prop de Medicina. Afortunadament mai vaig tindre cap accident ni incidència ressenyable. Des que vaig tornar a Gandia sols he gastat la moto els estius i en algun moment puntual de la resta de l'any. N'he tingut una molt guapa, una Yamaha 250 Shooper original de Japó, la qual vaig conservar durant uns deu anys i la vaig vendre quan el meu fill anava a complir-ne divuit, perquè no volia que hi tinguera accés. Les altres motos han sigut scooters. L'última una Yamaha 150, que em recordava molt la Vespa de mon pare. No he circulat en cap, mai, a més de 60 quilòmetres per hora, perquè tenia la impressió que a una velocitat major jo no manaria de la màquina davant de qualsevol circumstància adversa o imprevista.
A principis de l'estiu del 2015 vaig caure un bac en la moto. En la rotonda que hi ha davant del Centre de Salut de Corea. Pràcticament estava parat. Ho havia fet per guaitar i incorporar-me al carril d'accés, quan, a l'iniciar la marxa, després de comprovar que la via estava lliure, dos criatures dalt d'una scooter menudeta m'avançaren per l'esquerra i s'encreuaren en el meu camí. Jo em vaig sobresaltar, vaig frenar enèrgicament i me'n vaig anar a terra. L'accident va resultar prou aparatós perquè jo vaig quedar tirat enmig de la calçada i vingueren persones a socórrer-me, així com, també, personal sanitari del centre de salut. Algú va cridar el SAMU, el qual hi acudí i em traslladà al Francesc de Borja, on em varen atendre amb diligència i professionalitat, i on totes les exploracions radiològiques demostraren que no tenia res trencat. Em contaren que les dos xicones pararen en veure'm a terra i que hi va acudir la Policia Municipal, la qual supose que degué fer un atestat. Si en aquell moment m'hagueren preguntat, jo hauria dit que havia fet totes les maniobres de circulació correctament. Ho recordava bé, perquè no havia perdut el coneixement. Però en aquells primers moments tampoc era la meua prioritat trobar culpables, prou tenia jo amb conèixer si podria continuar operant al quiròfan i atendre les meues pacients en la consulta.
Però en les setmanes següents, durant els mesos següents, sí que m'he qüestionat sobre la causa del perquè de l'accident, ja que era clar que les xiques o jo alguna cosa no havíem fet bé. Em vaig tornar a interessar per les normes que dicta el codi per a circular per les rotondes. Ja ho havia fet en alguna altra ocasió en comprovar que una gran part dels conductors desconeixen com cal circular en una rotonda que tinga dos carrils i diverses boques d'accés i d'eixida. Per a començar, cal admetre que tots aquells conductors que tenim més de 60 anys no vàrem estudiar este capítol, quan ens examinàrem del teòric, perquè, aleshores, no hi havia rotondes d'aquest tipus o eren excepcionals. Si quan començaren a aparèixer aquesta mena de plaça circular no varen estudiar les normes de com cal circular-hi, ho estan fent a ull. Però és que sembla que també condueixen malament molts conductors de totes les edats.
Ho poden comprovar vostés, per exemple, si accedeixen a la rotonda que hi ha davant de Dulcesol a l'altura del nou hospital, això sí, amb molta precaució -per favor!-. Jo, que acompanyava la meua dona tots els matins al treball, els puc assegurar que se'm posava un nus a la gola cada vegada que entrava en la rotonda. Ningú gasta els intermitents per a indicar maniobres, ningú! Els vehicles canvien de carril sense avisar de la maniobra ni fixar-se que passen els altres que circulen com cal. No m'explique, de veres, com no hi ha més accidents. Sembla que ens hem acostumat a conduir pel caos, com ho fan al Caire o a Nova Delhi.
Un estudi fet el 2015 per Formaster (l'Associació Professional d'Empreses Formadores en Logística, Transport i Seguretat Viària), i publicat en la revista Tráfico y Seguridad de la Direcció General de Trànsit del Govern d'Espanya, diu que, a pesar que la majoria dels conductors creuen saber com comportar-se en una rotonda, el 80% cometen un o diversos errors quan la gasten, el 75% desconeixen l'ús de cadascun dels carrils, el 68% circulen pel carril inadequat, el 60% usen malament els intermitents en les rotondes, el 45% gasten el carril interior i l'abandonen sense marcar la maniobra i el 15% circulen recte travessant els carrils inconscientment. A més a més, cal afegir-hi la imprudència freqüent de circular a una velocitat inadequada i no cedir el pas als vehicles que ja estan en la plaça giratòria.
El que els deia jo, sembla haver-nos acostumat, en les rotondes, a conduir enmig del caos. Però, per si de cas, he venut la moto!
