El casc vell d'Oliva dibuixa encara la dualitat històrica de Raval i Vila, dos nuclis centrats en l'església de Sant Roc i de Santa Maria, respectivament. Pels anys cinquanta, la nova parròquia de Sant Francesc donava nom a un tercer barri que agrupava un espai urbà al sud de la ciutat. Sant Francesc té el seu propi centre històric que segueix el model urbanístic antic de cases de dues plantes construïdes entre mitgeres. El barri va créixer entre l'aiguavessant a migjorn de Santana i les carreteres de Dénia i Pego, pol d'atracció d'habitatges i indústries. Poc a poc es va constituir un àmbit d'al·luvió, poblat per gent d'Oliva o comarques veïnes i emigrants castellans que treballaven als rajolars. Tot plegat classes socials majoritàriament humils o de mitja capa. Allí es van assentar també xicotets tallers, botigues familiars o magatzems de rebutgers. Sant Francesc era una mena de pati del darrere de la ciutat o portella per on entrava i eixia el tràfec quotidià, de persones, animals i màquines. Era, així mateix, porta de comunicació amb la Marina, ruta cap a Alacant i accés obligat a les partides agrícoles més importants del terme. En definitiva, un barri atrafegat i polsegós, contrapunt de la cara bonica d'Oliva que mirava al nord. Sant Francesc no tenia el solatge medieval del Raval o la Vila. La petjada antiga es reduïa al record d'unes ermites desaparegudes que confirmaven el caràcter perifèric de la zona, malgrat alguns noms de carrers com Centelles o Comte d'Oliva que intentaven compensar el dèficit històric.
Després de bastants anys d'enquistament, el barri ha començat a créixer, esdevenint una zona dinàmica, amb el seu propi Eixample per baix de la carretera general, que demanda uns equipaments adequats i millores urbanístiques.
Com a olivà nat a Sant Francesc, m'alegra qualsevol bona notícia relativa a la zona. Des del meu punt de mira, l'any que acabem de tancar ha estat testimoni de tres molt positives. La primera fa referència a les pluges de desembre. L'esperada aigua va ocasionar una avinguda important del Gallinera que va poder desaiguar pel nou llit, demostrant l'eficàcia de les obres hidràuliques realitzades i estalviant-li al barri una inundació probable. És veritat que en esta ocasió el riuet dels Frares i el Alfadalí no van baixar violentament, com en la famosa i trista inundació del 87, però el Gallinera anava sobrat i podia, per si mateix, haver causat problemes. Hui podem dir que, dos-cents anys després, el desig formulat per Gregori Maians és ja una realitat. El nou caixer del Gallinera, desviació d'Alfadalí inclosa, funciona. Encara que hi ha aspectes millorables o mancances, com la projectada i non nata presa de contenció (que esperem puga ser recuperada i executada), és una infraestructura que definitivament pot lliurar el sud d'Oliva del malson de les riuades. Cal felicitar a la corporació municipal que, anys enrere, va proposar i aconseguir l'obra.
La segona és la urbanització de Comte d'Oliva. El vial va permetre pels anys setanta la descongestió del carrer Niño que, de doble direcció fins aquell moment, vehiculava tot el trànsit de les zones altes del terme, rajolars i Forna. Ara Comte d'Oliva ha estat lliurat a la seua vegada del trànsit pesat, convertint-se d'un carrer antipàtic i perillós en una via amable que convida a passejar. Tot un encert de l'Ajuntament. Primer per dedicar una obra important a un barri perifèric, comparable a la que també s'ha portat a terme al Tossal de Doix-Barranc, una altra perifèria beneficiada per decisions municipals. La urbanització de Comte d'Oliva li retorna la dignitat a un carrer i té la virtut addicional de focalitzar l'atenció en un barri que probablement necessita repensar-se.
Una tercera bona notícia, al meu parer, és l'adquisició del nus del peiró o creu comtal. Es tracta d'una troballa de transcendència històrica inqüestionable apareguda al mercat antiquari i adquirida per l'Ajuntament, mitjançant una negociació discreta i àgil que mereix l'enhorabona. Esta vegada, Oliva no ha perdut l'oportunitat com en altres dissortades ocasions. La peça, vertader DNI d'Oliva en paraules de l'arqueòleg Josep Antoni Gisbert, acumula tots els símbols històrics civils i religiosos de la ciutat. Entre ells, un Sant Francesc, sant protector d'Oliva, reivindicat com a patró per D. Fernando Tur, rector fundacional de la parròquia. Mira per on, seguint a Gisbert, el peiró podia haver-se ubicat al segle XVI en algun punt pròxim al carrer la Creu, al qual li donaria el nom. Així va marcar el comte Serafí, el més humanista dels Centelles, el seu poder feudal, assenyalant de rebot la importància de la porta sud d'Oliva. (Per a una informació més detallada podeu consultar: Josep A. Gisbert Santonja: La creu o peiró del Comte d'Oliva. El nus o llanterna octogonal. Disponible a blog.harca.org).
Queden moltes coses per fer a Sant Francesc. És cert. Entre elles tindre una planificació global coherent que contemple el barri en el seu conjunt i marque les prioritats, atenent al model de ciutat que es vol. Pot ser aquí és on convindria situar un debat intel·ligent que fugira de fàcils i estèrils desqualificacions. Això, a més a més, evitaria actuacions desafortunades, com la que va sofrir fa uns anys el carrer Niño amb reducció de les ja estretes voreres i recobriment asfàltic d'un empedrat fet a consciència. Tots, govern i oposició, haurien de dir moltes coses al respecte i mirar per un barri que és part fonamental d'Oliva.
