En els últims temps la política de mobilitat urbana de València ha donat un canvi important i positiu per a pacificar el trànsit i fomentar l'ús de la bicicleta, el transport públic i els desplaçaments a peu, que eren una assignatura pendent a la ciutat. No obstant això, cal tindre en compte que de la mobilitat formen part tots els modes de transport que intervenen, com són els vehicles motoritzats, el tramvia, els ciclistes i els vianants. Per tant, una política com l´actual, que tracta d´anar-li guanyant espai al vehicle privat, no hauria de caure tampoc en una mena d´estigmatització del mateix.
Com a persona que circula sovint pels carrers de la ciutat, observe que de la mateixa manera que existeixen conductors de vehicles motoritzats que no condueixen seguint correctament les normes de seguretat viària, posant-se ells en risc i a la resta, també hi ha ciclistes i vianants que, amb una capacitat de posar en risc la vida d´altres persones moltíssim menor que els primers, tampoc acompleixen aquestes normes. Si tenim en compte que partim d´una opinió ciutadana favorable a l´ús de la bicicleta com a sistema complementari al transport públic, causa inquietud que la presa de mesures per part de la Regidoria de Mobilitat sense un ample consens i suport, podria derivar en un ambient agressiu contribuint a generar ignorància o falta de civisme cap a un model sostenible de mobilitat.
Caldria fer una política en positiu en la qual, tenint en compte que és irrenunciable reduir el protagonisme del vehicle privat, tots els modes de transport reberen una justa consideració. Així com es tinguera en consideració el factor de què responen a una necessitat humana, familiar, professional dels usuaris de desplaçar-se en les seues tasques de la vida diària. Perquè en els desplaçaments en vehicle privat existeix una component econòmica, ja que normalment donen servei a persones, treballadores en la seua immensa majoria, que fruit de les limitacions de disponibilitat de transport públic en l´Àrea Metropolitana, o perquè resideixen lluny del centre de la ciutat, necessiten fer ús freqüentment d´aquesta forma de traslladar-se, ja que veritablement no tenen altre. Estic segur que una gran majoria de gent, si poguera, es mouria sempre caminant o en bicicleta perquè resulta més còmode i agradable.
En definitiva, continue convençut que seria millor realitzar una política integradora, positiva, progressiva i pedagògica per a millorar el trànsit a València, en la qual tots els modes de transport estigueren ben considerats i tots ens sentirem partícips d´un canvi de paradigma en la mobilitat de la ciutat. Una nova manera de prendre decisions, en la qual els conductors de cotxes i motos, renunciant als privilegis que injustament han tingut heretats del franquisme, se´ls ajude a comprendre que amb les seues concessions estan contribuint de manera més que decisiva a millorar la ciutat. Però sempre amb la base del més ample consens, perquè ningú es trobe víctima d´unes mesures que redundant a favor de la vida de la gent, poden acabar rebutjades o, el que és pitjor, volent tornar a un passat de contaminació i inseguretat. En la mà de tothom està impedir-ho.
