Espanya ha sigut un dels països de l’OCDE on menys classes s’han perdut, és a dir, que més dies ha mantingut les aules obertes. Els nostres centres educatius s’han mantingut oberts mentre la resta de països del nostre voltant tancaven les portes en algun moment delcurs. Malgrat els repunts de després de les festes nadalenques i del fred a l’hivern, no hem tancat les escoles. Des que va començar el curs escolar, pràcticament totes les escoles hanfuncionat amb normalitat, i això és —i hauria de ser— un motiu de celebració i orgull per a tots i totes.

Si preguntes el perquè, uns diuen que ha sigut pels estrictes protocols que ha elaborat Sanitat, pel treball dels professors i professores o pel ferm acord dels responsables de les administracions educatives de mantenir les escoles obertes. Sense intenció de menysprear el treball de ningú, ja que és evident l’esforç de tots, crec que se’ns està oblidant un dels factors més importants: els estudiants. I és que, l’èxit de mantenir les escoles obertes ha sigut un èxit col·lectiu, però, permeteu-me que siga jo qui ho diga, on els estudiants hem sigut imprescindibles i responsables en tot moment.

Ara bé, obrir no vol dir normalitat i, és que, si d’alguna cosa hem acabat ben farts, és d’enyorar a la meitat de la classe amb qui no comparteixes subgrup, dels ordinadors que es pengen dia si i dia també i de les classes en pijama des del llit. Aquest any no hem gaudit d’oci educatiu a l’escola: adeu a les activitats extraescolars, a les excursions, a les biblioteques i a veure als amics després de classe. Ha sigut un curs solitari. I damunt, el relat mediàtic sobre nosaltres només ens criminalitza, relacionant la propagació del virus amb l’oci juvenil i amb els estudiants.

No hi ha dubtes que als joves (i per consegüent a la gran majoria d’estudiants) no ens ha afectat tant la pandèmia —en l’àmbit sanitari— com a altres col·lectius, també hem patit molt les conseqüències psicològiques d’aquesta pandèmia.

Només per fer-vos una idea, a l’enquesta que des de la Confederació Estatal d’Associacions d’Estudiants CANAE vam realitzar, es revelava que la salut mental és la nostra principal preocupació, darrere quedaven preocupacions com les beques, la igualtat o els drets dels estudiants. Cap preocupació supera la nostra cap —de 7 de cada 10 estudiants— al nostre benestar emocional i psicològic.

Cal destacar, en aquest sentit, que les mesures per a pal·liar els efectes de la COVID-19 a l’àmbit educatiu es van encaminar a reduir ràtios per a així poder mantenir les mesures de seguretat dins de les aules, aspecte totalment necessari en un primer moment, és clar. No obstant això, el reforç posterior no va incloure a orientadors o psicòlegs als centres educatius. Encara no s’han desenvolupat mesures específiques per a pal·liar els efectes de l’aïllament social i les seues conseqüències, com el deteriorament dels llaços socials entre els joves. Perquè no oblidem, que molts centres educatius i universitats no disposen de serveis psicopedagògics, o si els tenen no són prou eficaços o accessibles.

En un altre ordre de coses, i ara ja arribant al moment reivindicatiu, crec que durant aquest curs escolar no se’ns ha escoltat. Vàrem acabar el juny passat un curs en línia al 100 % i hem començat un curs en línia al 50 % aquest setembre, i ningú ens ha consultat o preguntat maneres de millorar la situació. Com a estudiants agraïm molt l’esforç del tot el professorat i treballadors de serveis, però fer un PowerPoint i un Kahoot de tant en tant no és innovador ni atractiu, nosaltres ja els coneixíem de fa temps. Bastava amb preguntar-nos idees. Però ni idees ni res, no se’ns ha preguntat res.

No sabem ben bé com serà el curs que ve, jo, com a desig, espere que la plantilla d’orientadors/es i psicòlegs/es escolars augmenten. Que la nostra veu, la dels estudiants s’escolte, perquè ningú coneix millor la nostra realitat que nosaltres. I que la participació dels estudiants siga sempre real, no simbòlica.

Finalitzem un dels cursos escolars més difícils que recordem (i que possiblement recordarem), i ho fem amb la tranquil·litat d’haver donat el millor de nosaltres, d’haver estat a l’altura. Queda veure, si per als cursos que venen, la resta de la societat està a l’altura.