Fa uns anys, el 9 d´Octubre era un dia de festa, de gojar en família i amics, de reivindicació, de celebrar sant Donís i menjar la mocaorà. Recorde la processó cívica en este esperit, festiu, familiar i de molta germanor junt al meu pare. ¡Germanor valencianiste! Ara això ha canviat prou, hi ha en l´ambient una crispació que no deixa gojar al 100 % d´esta data tan senyalada. Abans anàvem a celebrar el nostre valencianisme. Ara hi ha alguns grupets que es dediquen a celebrar la seua valencianitat baix la bandera... d´Espanya (?) i uns atres que envoltant-se en la real senyera que abans despreciaven, provoquen a estos, de mecha molt curta, des de la seguritat que els dona el ser amics del partit en el poder.
Puix jo estic cansat de tota eixa crispació, i encara que cansat, continuaré anant a vore descendir el nostre símbol valencià per antonomàsia. Quan algú toque tambors mentres sona l´himne de Valéncia, jo cantaré més fort i content d´estar junt a la meua família. I quan algú es preocupe solament d´increpar i insultar als polítics quan passen junt a la senyera, i em rodege i em cride a l´oït, yo aplaudiré més fort quan esta passe junt a mi. Em negue a que els destrellatats es facen els amos del dia dels valencians, ya nos ho han furtat una miqueta tots els polítics.
Menció a part té els despropòsits de la vesprada. ¿Per qué no podem tindre la festa en pau i que el fascisme de ponent i l´imperialisme de tramuntana es queden en la seua casa i no vinguen a la nostra? Reflexionem, els que no volem esta crispació tenim que lluitar per eixe 9 d´Octubre familiar, festiu i de germanor. ¡Feliç dia de la patria valenciana! Definitivament no em cansaré. Josep Monforte i Oliete. València.
