Al poli pots jugar al pàdel, un joc de pala i pilota que en qualsevol instant reglamentaran l´equipament de màniga llarga; vull dir als polis des del de Les Pereres fins al dels Caquiers o pomeres fins als polígons industrials. De moment m´interessen els segons, incontrolables, immensos i perduts en la figuereta. Solia córrer pels seus entorns, encontorns i interioritats, ara mateix prou menys per la seua vastitud avorrida i la solitud depriment. De vegades els xafigo amb la màquina de retratar per a deixar constància de les afores del poble, i també dels interiors esclar. Agafo el saquet d’útils i a pleret enfilo camí arran de mur, per una vorera de sèquia ampla amb entropessades d´arbres moreres que hi havia temps fa. Ja faig poc de cas i arrossego la còrpora per asfalt, terra, rajola, terrasso o pedra solta, brincalet inclinat o aixecat, i si fa falta me´l passo arreu pels muscles de poca solta i corretejo per si m´encalcen els vehicles que van i venen. Els arbres de tossa rodona donen ombra fresca, però necessiten una retallada doncs invaeixen massa espai impedint un caminar lleuger i tranquil. I la runa, aquestos llocs pel voltant del nucli central de la localitat són un reducte de brutedat acumulada que a ulls vista senzilla demanen una netejadeta almenys setmanal, constant i ininterrompuda, que en tenim suficient personal i seria d´agrair. El contrast entre edificis comercials nous, bars, i el matalap vell i brut és una imatge pròpia dels abocadors incontrolats. L´enderroc i el sutge que s´acumulen pels polígons industrials, carrers de mitja galta, ha de permetre el pas, a més d´estar controlada la situació, amb una regularitat que ens mostre bones sensacions per a practicar qualque tipus d´exercici físic que és el que volem. Tampoc és que estiguin massa deixats, però que sí que es veuen un xic apartats de la mà dels responsables cuidadors, demanant una prompta evident llavada de cara, i rectitud urbanística.
