Diu la regidora de Cultura de Castelló, Vero Ruiz, que han demanat un informe a vore què fan amb la creu de Ribalta. Està bé, vivim temps en què els polítics no volen pillar-se els ditets i l'informe serà benvingut. És bo escoltar-se els caps il·lustres i benpensants de la tribu, l'argent senatorial. Els polítics d'ara solen ser poc executius, s'envolten de tot d'assessors i assessores i gent de bon viure que apareixen com caragols després de la pluja. Inopinadament. De vegades sol ser perilloset, com li ha passat fa poc a la primera dama municipal, Amparo Marco. Mal cacau ha tingut per a col·locar un amiguet.
Dic jo, des de la meua condició de borinot, que per a certes coses no calen informes ni coses que no fan més que dilatar en el temps i en l'espai accions que es podrien fer d'ofici (i des de fa anys). Convé recordar, per exemple, que l'anterior alcalde d'infausta memòria, Alfonso Bataller, el que els diumenges li portava bossetes de mandarines a sa mare amb el cotxe oficial, ja va substituir alguna placeta d'oprobiosa denominació pel nom d'algun poeta que sí que havia assumit la veu d'un poble...
En canvi, i sense arribar encara a la creu (quina creu!), encara queden noms oprobiosos per places i carrers de Castelló, els quals només amb l'aplicació de la Llei de la Memòria Històrica ens podríem estalviar. És el cas, per exemple, de la Placeta dels Cines, de Rafalafena. No hi ha manera que li lleven el nom oficial que du. I no és perquè l'Ajuntament no treballe amb la carreronímia local, que en aqueixa mateixa plaça, com que estan construint un gimnàs de campanetes sobre les runes dels antics cines, ja han col·locat (a una farola, com si foren tímids o treballaren amb nocturnitat) una placa de "Passeig de l'Amistat": pañitos calientes.
El carreró que va entre el carrer de Sant Vicent i l'Hort dels Corders, on tenim la perla de la corona: el Mena d'Or, també té un nom que la memòria caldria que agranara. Seguim?
Això de la creu... Tots els que tenim una certa edat tenim ben clar, perquè vam viure la por, l'amargor a casa a l'hora de dinar, a l'hora de sopar, en la grisor interminable del tardofranquisme què significa. No ens enganyem, eixa creu no és un signe religiós, és un cudol gris, ni valor artístic en té, un metorit sinistre clavat enmig de les maranyetes verdes, ombrívoles i frescals de Ribalta. Ni reciclada com a recordatori a les víctimes de la violència diu res. Un meteorit sinistre pel qual no s'han preocupat ni els qui van enlairar una altra creu (quina creu!), la del Bartolo.
Si jo fóra de la secta eixa de la creu, em faria vergonya, perquè el símbol confessional s'aixeca com a un monòlit de la barbàrie feixista. És el triomf de la mort violenta, sense sentit, el triomf de les bombes i les bales sobre el poble que va votar majoritàriament el Front Popular i la República. Ells, que són tot amor, tenen una creu allà com una pústula, una làpida que supura encara morts als marges de les carreteres. A mi em faria vergonya, estrafer els seus principis de bondat, amor i ecumenisme amb aqueix tètric monument que encara estem obligats a contemplar... En fi... Informes, calen informes... Jo crec que caldria una mica més de sentit comú i, de vegades, una mica més de valor (polític). Al cap i a la fi, si un és representant del poble ho és perquè s'hi presenta... Rentar-se les mans com el Pilatos aquell, no és un símptoma de nova política (crec jo). Es podrà argumentar que, potser no és això i que (potser) realment informe senatorial és necessari i preceptiu, podria ser, podria ser. No hi ha veritats absolutes, però també hi ha els qui, equivocadament, o no, pensem així. Esperarem doncs, a vore si la memòria pot embellir Castelló. Buenasnotxes, bona nit!
