Acostuma ser habitual aprofitar el centenari d´un gran pensador per retre-li homenatges o elementals recordatoris però, en ocasions, també atacs furibunds. En el cas del bicentenari de Karl Marx (1818-1883) qui més s´ha destacat per això últim ha estat Ciudadanos, normal si atenem la trajectòria ideològica que duen i que els aproxima més a Vox que al PP. Així doncs, a propòsit de Marx, hem pogut llegir a les xarxes socials tota mena d´improperis i simplificacions contra aquest autor, substituint la racionalitat pel fanatisme. Afortunadament també han sortit una sèrie d´articles i publicacions copsant la grandesa intel·lectual del personatge -més enllà de fílies i fòbies- i l´enorme influència exercida en múltiples disciplines que anirien des de la Filosofia a l´Economia passant per la Història i la Sociologia. Cal remarcar aquest perfil polièdric de la seua obra i palesar també la influència exercida en la formació del moviment obrer, mitjançant la tasca organitzativa i revolucionària duta a terme al llarg de la seua vida.

Sempre que es parla de la història intel·lectual dels segles XIX i XX apareix el seu nom, junt a personatges de la talla de Darwin, Freud, Kafka o Picasso, per citar-ne uns pocs de rellevants i de distints àmbits. Però al segle XXI, què representa Marx? Crec que una de les millors respostes ens la proporciona la filòsofa Marina Garcés quan es refereix a la capacitat que té per projectar-se a través de grups d´ampli espectre ideològic que el sotmeten al debat permanent, superant aquella mena d´escolàstica marxista de pensament únic, imperant en determinats moments. Així doncs, i des d´aquesta perspectiva, Marx ha sobreviscut al marxisme.

En l´era de la globalització el vell Marx cavalca de nou, però tal vegada fóra més precís dir que mai no va deixar de fer-ho. A més a més, és curiós comprovar com la tradicional divisió Marx-Bakunin (comunisme-anarquisme) ha deixat de ser un inevitable escull en molts dels nous moviments socials d´arreu del món, transmutant-la en font d´inspiració per a noves formes de lluita contra els excessos de la nova economia capitalista, la qual s´assembla més que mai a la de sempre, malgrat tendir a disfressar-se d´una enganyosa neutralitat.

Rellegir-lo és tornar a gaudir de l´agudesa i interdisciplinarietat del seu pensament, així com del seu magnífic estil com a escriptor. Un plaer llegir Marx, ser o no marxista és altra qüestió, no debades s´ha dit allò de què el comunisme gairebé el mata.

Endinsar-nos per El Manifest Comunista -amb F. Engels- i comprovar que continua sent una obra de màxima actualitat, una part del patrimoni cultural universal; visitar la Contribució a la crítica de l´economia política, una impressionant anàlisi de l´economia capitalista i un inici perfecte per a qui vulga atrevir-se amb El Capital i, per suposat, recomanar una obra mestra per a qualsevol historiador com és El 18 Brumari de Lluís Bonaparte. Són tres petits exemples elegits pel goig intel·lectual que, personalment, m´han proporcionat i que tans sols pretenen acostar Marx a tot aquell que encara -per unes o altres raons- no ho haja fet.

El bicentenari també ha servit per redescobrir la faceta periodística de Marx. Al llarg de la seua vida va escriure nombrosos articles en qualsevol de les tres llengües que dominava (alemany, anglés i francés) sobre temes de màxima actualitat de la seua època, en especial els publicats sobre la colonització britànica de l´Índia al New York Daily Tribune. En el cas dels articles d´aquest periòdic li suposaren una font d´ingressos complementària en èpoques de certa penúria però mai trobarem una sola col·laboració en aquest diari on no surta el Marx rigorós i radicalment crític front la fase imperialista del capitalisme.

Dos-cents anys després és un bon moment per sovintejar-lo, lliures de prejudicis i alineaments ideològics. Assistim a una embranzida autoritària del capitalisme, amb una ocupació cada volta més precària i una resignació amb les elevades taxes d´atur estructural, acompanayat d´una descomunal acumulació capitalista en poques mans i en paral·lel a la proletarització de les classes mitjanes, símptomes evidents d´un Estat del benestar en vies de desaparició. Alhora és evident una regressió dels valors democràtics, no tans sols a Espanya, sinó també a Europa i als Estats Units, amb una pèrdua de credibilitat dels partits polítics com a elements d´intermediació per als conflictes i, en aquest context, tal vegada resulte sorprenent l´actualitat del pensament de Marx. Com deia el professor Francisco Fernández Buey (1943-2012) ens caldria entendre Marx sense els ismes que es crearen en el seu nom i contra el seu nom.