Crec que tothom, en principi, té prou clar que una cosa és una «persona» i una altra un «personatge», tot i que, de vegades, en el dia a dia, tendeixen a confondre's. Jo, el «personatge» l'entenc, dins del món de la ficció, com un agent de l'acció, on es manifesten les seues qualitats constitutives, és a dir, el seu caràcter. Un personatge es mostra com a caràcter en la mesura que, com a protagonista de l'acció, ha d'adoptar decisions la qual cosa manifesta la seua dimensió ètica. I així, en aquest rol, tenim des d'escriptors que se senten més a prop de Malcom Lowry que de la seua família a polítics a qui mai de la vida votaries però que te n'aniries a sopar sense cap tipus de problema.
No és aquest el cas d' Antoni Miró i l'exposició «Personatges» (Edifici Menador, fins al juliol) en la qual, a través de quadros que tenen un efecte d'autèntic retrat, ens mostra tot un seguit de personatges amb els quals ha establert una determinada connexió valorativa i amb la qual vol informar-nos d'algunes claus del seu posicionament concret envers la realitat social, cultural i política que ens envolta.
Montserrat Roig, Eusebi Sempere o Leo Ferré són personatges relacionats pel mínim comú múltiple del seu compromís amb la societat i el valor de les seues realitzacions dins de diverses àrees de creació. Homes i dones que existeixen, o més aviat existiren en la majoria dels casos, amb una especial significació d'acord amb el sistema de valors i ideològic propi de l'artista, refermant alhora el fet de construcció d'una identitat compartida. Sempre s'ha dit que l'obra plàstica dóna compte del seu temps, l'expressa. Perquè tot artista és un testimoni de l'època viscuda a través de la pròpia obra.
No obstant, el testimoni es produeix de forma quasi mecànica, fins i tot inconscient. No es tracta que l'artista realitze la traducció a un sistema artístic dels elements de caire sociològic, ideològics o d'altra índole, sinó que hi ha una simbiosi indirecta. Per sota la historicitat pura hi ha l'eterna substància humana. L'artista no ha de proposar-se historiar res perquè ell mateix és un mitjancer: el pintor expressa en la seua obra i expressa el seu temps -aquest temps que ell mateix és.
Davant d'un quadro, un profà com jo en aquesta matèria, no pot fer una altra cosa que activar l'actitud receptiva i convocar l'experiència. Que és una cosa totalment diferent a rebre informació que ens puga explicar orígens, característiques i realitzar conjectures estètiques. Immers en aquesta pintura no pots fer una altra cosa que telegrafiar allò que sents. Tota percepció és un estat d'ànim. O en depén. La mirada del personatge, el seu semblant, la posició de perfil, en escorç, la gestualitat bucal manifesten o donen a entendre una espècie de vida dins l'espai rectangular en què com a quadres Miró els situa per a la seua contemplació. Així, observem el somriure de Sol Picó, la sorna de Pi de la Serra o la genialitat de Josep Renau, entre altres, que ens introdueixen en el fet que, de les múltiples possibilitats rostrals que de cada personatge haguera pogut triar, ha triat la seua pròpia, o siga, la que ha fet seua, per a oferir-nos així la seua visió particular d'aquests -de tots i cadascun d'ells-, que constitueixen, al cap i a la fi, un conjunt coral que, a través de les imatges, dialoga amb el pintor i fa d'aquesta una exposició més que recomanable.
I com sempre que parlem de personatges, també hi ha personatges menors i molt menors. De fet, hi ha un quadro que grinyola de collons en el context de l'exposició, però això és una altra mirada, la meua, i pel que veig, la de més gent.
Postdata: En eixir de l'exposició, fullejava aquest diari en una terrassa i em vaig fixar en la pàgina 13, en el titular («El PP recuperará el topónimo bilingüe de Castelló si llega a la alcaldía en 2019») i en la foto on un dels polítics d'aquest partit, pel posat, em recordava el careto de Luis Figo quan va fitxar pel R. Madrid. Una altra vegada, persones i personatges.
