Fa uns dies hem vist com una majoria d´escons del nostre Parlament ha descavalcat a Mariano Rajoy de la presidència del govern de l´Estat i ha situat en ella a Pedro Sánchez, el seu opositor polític, amb el consegüent cabreig per part de la bancada popular que han esgrimit una sèrie d´arguments sobre el vots i les eleccions directes per tal de desacreditar el procediment. Tot fum de canya si veiem els precedents, el sistema electoral i la mateixa Constitució. El que passa és que aquest discurs encara cala en els que no estan per la democràcia. Però en resum, una enrabiada més per que cou molt perdre el poder i sucosos jornals.
Però en realitat, si llegim amb atenció sobre la democràcia, un dels seus caràcters més rellevants és l´aritmètica dels vots, ja siga dels vots directes com dels seus representants segons el sistema electoral que s´haja aprovat prèviament i que serveix per tots els casos, tan quan es guanya, com quan es perd.
Tot comença amb la idea simple i bàsica de què el vot de cada persona té el mateix valor, això és el principi de la democràcia, la igualtat portada a terme des de la mateixa base social, que són les persones individuals amb tots els drets intactes. Ja sé que aquesta idea és difícil d´acceptar per els que no son demòcrates. Ja ho preguntaba Mussolini: "Perquè el número de persones o de vots ha de determinar el poder?" Segons ell hi havien altres forces superiors basades en la força que eren més legítimes.
Però la democràcia comença i acaba amb la igualtat, de drets, de deures, davant de la llei, política, de gènere, a pagar impostos, a ocupar qualsevol càrrec, sense excepcions, entre altres coses perquè sinó és així no hi ha democràcia, és un tosc afait, una raboseria. No ha d´haver mitges tintes, no se és demòcrata a temps parcial, ni es pot ser tampoc molt o poc demòcrata. Se és o no se és. Per això causen rubor aliè les protestes més o menys cridaneres quan s´aplica la democràcia a allò que no els convé.
Per tant, som o no som demòcrates quan apliquem de manera estricta l´aritmètica dels números?
Es cert, que aquesta suma de vots parlamentaris, que equivalen segons la llei electoral a vots directes de persones, s´haguera pogut aplicar al principi de la legislatura, però en aquella ocasió aquests números no va sumar sinó que alguns van restar per raons que ara no val la pena explicar. Però aquells números sempre han estat suspesos al sostre del Parlament com una espasa de Damocles, tots ho sabien, tot ho tenien present, no hi havia que buscar molt lluny. Ara s´han donat altres circumstàncies i aquells números han sumat, i el resultat ha estat suficient per traure fora de la presidència del govern a Mariano Rajoy. Aritmètica democràtica.
Quantes vegades en ajuntaments o diputacions per un sol regidor, equivalent a uns vots directes de persones, s´ha perdut o s´ha guanyat? Perquè no oblidem que segons la Constitució, tenim una democràcia representativa, els diputats o els regidors representen al conjunt dels ciutadans. Tampoc a Mariano Rajoy o a Pedro Sánchez els hem votat directament els ciutadans sinó els nostres representants. Ja voldria jo cada quatre anys votar al cap de l´estat, al rei, però segons la Constitució que varem votar directament la ciutadania, li varem entregar aquest càrrec en exclusiva a una sola família: els Borbó, sense possibilitat de traure´ls fora sinó és aprovant una altra Constitució, Una altra vegada, l´aritmètica.
Algunes vegades, he oït a polítics del Partit Popular, demanar la reforma del sistema electoral de l´actual democràcia, en el sentit de què l´alcalde o el president del govern, de l´autonomia o de la diputació siga sempre el candidat del partit més votat. Però en el cas de què estiga en minoria seria una incongruència ja que produiria de principi una governabilitat impossible, com ara li ha passat a Mariano Rajoy, podent fer poca cosa, deixant que el temps -a la gallega- faça podrir la situació. Seria anar a contracorrent de la majoria aritmètica del Parlament, ajuntament o diputació. De fet si volgueren no el deixarien governar, produint una paràlisi de la institució i sobretot aniria en contra del principi aritmètic de la democràcia, el de la igualtat. Amb aquesta reforma complicaria més la tasca de governar ja de per si difícil, tal com acontentar a tots o almenys a una majoria.
Repetidament, en els últims temps, des de que va el problema de Catalunya, hem escoltat veus sovint de l´oposició no independentista, dient que en realitat el govern català sols representa a mitja Catalunya. Efectivament, son la meitat de l´electorat, com passa en el conjunt d´Espanya, perquè a qui representava M. Rajoy?: a menys de la meitat de l´electorat. A qui representa P. Sanchez segons la recent investidura: a la meitat de l´electorat. A qui representa Ximo Puig i el seu govern de la Generalitat: a un poc més de la meitat. Tots representen a aquells que l´han votat directament i als seus aliats. Encara que en teoria tots els governs representen o han de representar a tota la ciutadania.
Possiblement el que volen dir aquests polítics en el cas de Catalunya, és que segons la seua opinió, sols governen per a la meitat de la ciutadania quan haurien de fer-ho per a tots. Una qüestió opinable. Es pot servir a dos amos?
Respecte a açò, preguntem-nos cada ciutadà/ana, quants presidents del govern de la democràcia ens han governat segons els nostres desitjos. Quantes vegades hem format part de la meitat de la ciutadania, segons l´aritmètica de la democràcia, que hem estat exclosos del govern d´Espanya?
