14 de octubre de 2018
14.10.2018
A bon vent i barca nova

12 d'octubre, Dia de la Hispanitat

13.10.2018 | 21:39

Salvant les distàncies, l'escena l'hem vista manta vegades a través de la pantalla, petita o gran: una sala d'espera de qualsevol centre mèdic de Castelló. Hi ha gent. Una porta que s'obri. Diuen el teu nom. Hi entres. «Què li passa?», et pregunta la metge. No ho sé. De fet, no ho pots saber perquè mai t'ho has preguntat ni mai ho has reflexionat. T'exploren. «Li haurem de fer una analítica, i comprovar la glucosa, colesterol, etc. ¿Diagnòstic? No és la causa del que passa, sinó el símptoma. Un tant per cent altíssim de la població de Castelló està malalta perquè no tenen sentit de l'humor. I la cosa és que comença a ser preocupant. L'altre dia, a través de les xarxes socials, xarxes on no em prodigue massa que diguem, vaig compartir un mem. A mi em va semblar graciós; era com un esternut mental que resumia a la perfecció, en cent vint-i-cinc caràcters, una ideologia i una forma de ser amb què, cada dia, entropesse i m'enfronte. Amb una imatge del rei Jaume, el mem deia: «El valensiá mel van anseñar a parlar els moros. ¿Quin idioma parlaba yo antes de arribar a Valensia? Deu n'hi do, nen, ni puta idea, no me'n recordo pas».

Gràcies als mems, pots explicar la realitat a la teua manera, ja que només fan que fagocitar situacions absurdes que vivim a diari. I no cal ser massa intel·ligent ni brillant per a adonar-se de què i de qui parla el mem. De puta mare! Ara bé: què fas amb la gent que no l'ha entés, que s'encenen com una falla i et contesten amb una discurs tronat digne de Savonarola? Se m'ocorren diverses solucions, des de la lobotomia fins a enviar-los a conjugar verbs irregulars. Però millor trauré el sarcasme.

Feia temps que no disfrutava tant llegint un llibre. I és de veres. Si practiques el distanciament brechtià, et pots encanar. I el sentit de l'humor sempre és una forma de rebel·lia difícil de controlar. El llibre en qüestió és «No somos fachas, somos españoles», d' Emilia Landaluce. Aquells que no van entendre el mem, a pesar de ser persones formades acadèmicament, tenen un nivell cultural unidireccional, pensen en massa seguint una coreografia de banderetes i música marcial que els despulla de qualsevol matís d'individualitat, allò que sempre reivindiquen i, tot s'ha de dir, fan una olor de contrareforma que esmussa. Si visquera Enrico Berlinguer, faria una lectura gramsciana en termes d'hegemonia social. Perquè s'ha imposat una interpretació excloent de pàtria i només una idea d'Espanya és possible. Si no l'acceptes, eres un xungo. És còmic que gent que es considera cosmopolita (de campanar, tot s'ha de dir), en un món cada vegada més divers i més obert, tinguen una idea d'Espanya tan tancada on gent com jo no hi cap. De fet, es congratulen orgullosos d'aquesta idea i trauen la bandereta a pesar que milers dels seus conciutadans (segurament per a ells no tenen aquesta condició) continuen soterrats en les cunetes.

Per defecte, vote aquella opció que més em recorda a mi mateix (i ja té collons la cosa). I dic per defecte perquè sóc un romàntic i m'agrada pensar que estic obert i que puc canviar d'opinió si hi ha un altre argument raonable que tinga sentit. Actualment, amb arguments com que jo, sense eixir de casa i sense fer res, només discrepar de la idea d'Espanya que tenen, siga «colpista», «proetarra», «amic de Veneçuela», i una caterva més de qualificatius, la veritat, no canviaré de bàndol. Entre altres coses perquè així, la que més contenta de tot estarà és ma mare ja que sempre va pensar que jo no faria res en la vida. Fins i tot, saviesa de mare, mai va dir que «el meu fill és templat». Ho va solucionar amb un simple «és graciós». Ara, al fil dels arguments de Landaluce, el seu fill té pòdium entre els delinqüents més perillosos de Castelló. Tot un honor! Ja em va definir així una dona prou important en la meua vida: «el dimoni amb pinta d'àngel». He de recordar que sóc ros i tinc el cabell arrissat. Però ja posats a utilitzar arguments sexistes i homòfobs, tant del gust d'aquesta gent, us diré que aparte la ploma tan característica dels querubins com jo i adopte un posat de dimoni. Almenys, la iconografia sempre el dibuixa amb una bona cua.... amb la qual sodomitzar, rotllo morter de l'allioli, aquells que no tenen sentit de l'humor.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

EL HUMOR GRÁFICO DE XIPELL


Playas en la Comunitat Valenciana

Los mejores restaurantes en Valencia

Descubre las playas de Alicante, Castelló y Valencia y el mapa con todas las playas. ¡Vota tu playa favorita, envía fotos de las playas y decide dónde pasar tus días de sol!