La semana pasada nos quedamos con la miel en los labios sin conocer cómo transcurrió el III Aplec de la Joventut del País Valencià. Sin embargo, en pocas ocasiones como ésta podemos comprobar las grandes diferencias que existen entre un documento escrito y su reflejo oral. Nos referimos, claro está, al apunte que Lluís Meseguer incorpora en el libro La Nova Cançó de la noticia que Ferran Sanchis escribió en Mediterráneo en octubre de 1962. La crónica dice: «El diumenge va tindre lloc la celebració d'aquest 'aplec' a la nostra ciutat. A causa del retard en la vinguda dels autocars de la gent de les Comarques va hi haver unes alteracions en l'ordre dels actes i la suspensió d'alguns d'ells (...) a més del film «El Judes», en la seua versió en català, (...) i es van depositar les corones de llorer a les tombes del patrici Gaetà Huguet i del poeta Bernat Artola (...). Després de rebre els amics, es varem traslladar a les Escoles Pies, on va tindre lloc la projecció de l'esmentat film i l'audició d'unes cançons de música catalana. Només entrar al pati es va hissar la Senyera. (...) A Lledó va tindre lloc el dinar de 'germanor' i el parlament a càrrec de les personalitats de les comarques, entre els quals varen parlar Aracil, Fuster, Joan Baptista Porcar, un representant de Bocairent, un representant de la Ribera Baixa, (...) Blai Bonet i Martí Domínguez, que va tancar l'acte. (...) A la plaça Major va fer-se l'acomiadament, cantant la cançó 'L'Alegre Adéu Siau'(...)».

Por suerte, Meseguer añade: «La reunió era una audició que havia impulsat Joan Fuster. Així, l'ambaixada -absolutament representativa: Lluís Serrahima, Delfí Abella, Josep M. Espinàs, Remei Margarit, Miquel Xicota, Francesc Pi de la Serra i Ramon Bastardes. Y una valoración del hijo de Serrahima: «no es va adonar prou de la importància d'aquell xicot (Raimon), però més tard, en una cantada informal, en un bar, se'n van adonar perfectament».

El testimonio oral

Transcurridos más de cincuenta y seis años, Sanchis, el autor de aquella primera crónica, nos aporta el testimonio oral de su recuerdo vívido de los hechos. En el escrito de entonces se le olvidó mencionar al cantante de Xàtiva y algún que otro detalle jugoso. Según rememora ahora, los asistentes al encuentro se alojaron en el Hotel Fabra de Castelló, cuya propietaria, el día que fue a liquidar la minuta, señaló: «Estos catalanes eran gente distinguida, incluso uno dijo que era notario (Delfí Abella); aunque, claro, igual era mentira». Respecto a los parlamentos en la esplanada de Lledó, nuestro memorión se acuerda todavía de que el periodista Martí Domínguez quiso prevenir a los jóvenes contra los males de todos los centralismos: «El centralisme de Barcelona és com un constipadet, però el de Madrid és la pulmonia!!!». Habló también Porcar. El pintor y firmante de las Normes del 32 realizó en la sobremesa un enardecido discurso evocador de su pasión por «la terra». Tanto la mencionó, que Joan Fuster, que ese mismo año de 1962 había publicado Nosaltres els valencians, les susurró a los amigos: «Aquest senyor, està tant arrelat a la terra, que molt bé li podrien eixir fulles del cap». Amén.