Les fotografies

Si pense en la ficció, me n'adone de la gran quantitat de pel·lícules i novel·les que tenen com a protagonistes fotògrafs o les trames de les quals estan directament lligades amb la fotografia. Supose que tornar a veure la setmana passada «Apocalypse Now» i contemplar una vegada més Dennis Hopper botant al voltant de Martin Sheen amb una càmera penjada al coll m'ha fet pensar en mil i una ficcions més: «Blow Up», d'Antonioni, per exemple; O «Smoke», on el propietari d'un estanc fa cada dia una fotografia del mateix xamfrà a Brooklyn. Vivim en un món en què pul·lulen els blogs, twitter, facebook, els telèfons intel·ligents i les càmeres de vigilància en cada cantó, i on les imatges ens ixen per les orelles i ens saturen. Per això, una fullejada a aquesta cosa de paper tan obsoleta que és un periòdic i veure el treball dels fotògrafs de premsa és un bell anacronisme que ens recorda cada dia que el rostre humà és l'únic paisatge sempre igual i sempre diferent. Tant s'hi val que siguen polítics, esportistes o ciutadans de peu. Fotografies anodines, com les que més d'una vegada ens han fet a nosaltres, però on l'autor interroga per a descobrir l'ànima de les persones retratades. Preguntes sense resposta i dubtes sobre dubtes. Una retòrica del matís, de qüestionar-se què s'acaba d'escriure. Una empremta, un rastre que delatarà els interessos que tenen, o què els atrau mentre la imatge no s'esborre o s'esvaïsca.

La fotografia naix de la quotidianitat, de la humilitat de la llum, de l'anècdota, per a fer l'irreal real i les coses fugisseres eternes. Potser per això, les fotografies més verdaderes, les més autèntiques, són aquelles que reflecteixen escenes sense importància o moments de la vida intranscendents. Perquè les fotografies, com els records, conten el món no com era, sinó com va ser una vegada i, per tant, com podia haver estat de moltes altres maneres. A través de la fotografia, establim un vincle amb l'objecte fotografiat, ja siga aquest un paisatge, una persona, un esdeveniment o un objecte d'allò més banal. Però el que és increïble de la fotografia és que, immediatament, en el mateix moment en què premem el botó, la imatge capturada comença a formar part de la nostra experiència vital, i així continuarà durant la resta de la nostra vida cada vegada que la contemplem.

Pense en Soazig de la Moissonnière, la fotògrafa oficial d'Emmanuel Macron. Sempre pren imatges suggestives del president francés. El retrata entre bastidors, sovint d'esquena. El context de les fotos és fonamental. Sempre ofereix un relat molt simbòlic i estètic que realça el vessant mes humà del cap d'estat mes jove que ha tingut la V República. Un bon fotògraf és, alhora, un tramoista i un director d'escena. En el seu ofici, cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s'ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. Si la parisenca ha fet més d'una foto icònica del líder d'En Marche!, la foto icònica que podria fer per a «Levante» seria la invisibilitat a què tots els que escrivim en aquest mitjà (jo el primer) sotmetem els i les companyes fotògrafes. Cap referència per escrit! Quins collons tenim! Visibilitzeu el nostre dia a dia i nosaltres només esmentem Mestre (tenim motius, la veritat, perquè el conat de seminarista sembla un personatge de Balzac). I hauríem de pensar que la vida ordinària, quan un fotògraf la veu, pot cristal·litzar en un moment màgic. Ho sent, Carme, però a partir d'ara, apareixeràs més per ací.

PS: Però et recorde que el nivell jedai l'aconsegueixes quan Xipell et fa una caricatura.