No anirà Canal Nou a gravar-ho, així que caldrà presentar-se avui en la llibreria-cafeteria Slaughterhouse de València (Dénia, 22), a de les 23 hores, per a presenciar la que sembla serà l'última representació de l'obra Mi Reino no es de Este Mundo, del poeta-actor (que no al revés) Héctor Arau, un artista de carretera i manta (a voltes ni açò), rapsode literari, grumet de El Barco de los Locos, companyia de teatre marítima i ambulant, editor literari des de l'extinta Numa, traductor (de London, O'Brien o o Trocchi), o performero com es preferisca, que fart d'estar fart, i avorrit amb els habituals recitats poètics "tediosos" dels seus autors llegint versos "de forma timorata", en aquesta ocasió es posa la gel·laba i el passamuntanyes per a representar una obra en la qual, com assenyala Paco Inclán, "persevera en l'acarament sarcàstic amb l'audiència, insisteix en les consignes del teatre d'acció viatjant amb el seu treball allà on no se li espera per a traçar un tragicòmic mosaic panteísta entorn del suposat nihilisme, la falta d'esperit i el desencantament com a inèrcia de les últimes generacionsÉ i també de les passades". És poesia pànic, teatre expandit, art intermèdia, apologia de l'abisme il·lustrat i amb himnes (la seua veu té la freqüència de Pep Gimeno), la que es gasta aquest especímen de viva veu i afilada vis, que és Arnau (Russafa, València, 1977). I és que el seu objectiu "no és tant ferir sensibilitats com destrossar-les amb perilloses intencions: despertar consciències, però no a la manera dels benintencionats, sinó de forma corrosiva".

El que es veurà en l'espectacle són els seus exercicis d'abans de dormir, rituals per a no perdre els timbals. Arnau representa a un retor panteísta contristat pel relativisme juvenil, l'escepticisme psicotròpic, la pobresa espiritual, la saturació de la publicitat com a coneixementÉ i l'emprèn a crits modulats i ben entonats contra la llei del talió, la democràcia capitalista, les universitats-empresa, el turisme revolucionari i l'etimologia com a ciència infusa.

Inspirat incosncientemente per Bataille, Artaud, Guénon i Lautréamont en píndoles conspiratòries de la burgesia afrancesada, l'espectacle passa de Shakespeare a Iggy Pop en 50 minuts. Un treball que tanca quatre anys de nomadisme líric i col·laboracions amb projectes locals com Orxata Sound System o l'Arròs Movie però que, avui inaugura, per allò de l'eterna reencarnació, els "microfastos" del V Aniversari de la revista Bostezo , i que per a l'ocasió comptarà amb la presència estel·lar, és a dir, en esperit,de Los Juglares Cazurros.

L'obra Mi Reino No es de Este Mundo es va parir en un restaurant pakistanès del Raval de Barcelona mentre contemplaven a la televisió els fastos celebratoris a Roma "del psicópata que es vas vestir de papela, se senta en la cadira d'un tal Pedro en no sé quina estranya i abstrusa representació de la santíssima trinitat en la terra", resa el text. Cal aclarir que res del que diu Arnau és estrictament cert, però "què és la veritat?", es pregunta aquest artista que té més paraules que un notari. És l'exhuberància verbal la seua forma d'afrontar aquesta època de desastre i buit espiritual, de crisi exitencial "contra els justos, contra els miserables, que escapen dels ulls de les seues mares". Una crítica als qui "incendien, danyen, esquincen, criden, guanyenÉ la seua pau de passions confortables". I és que, segons Arnau, "la vergonya, les cadenes, les veritats del poder que els tempta o els turmenta els fa abandonar-se a la més bruta consciència". Una forma de dir que qui no tem a la mort mai mor. Un precipici poètic al que Arnau vol convidar a tots els demòcrates.