En saber que s’acostaven els últims moments de Xavier Albiol, en tres paraules ens hem posat d’acord sobre la necessitat d’escriure unes notes per deixar constància pública de la tristor personal que compartim amb tanta gent que l’havia conegut i estimat, començant per la seua família, però també per complir un deure civil de record agraït cap a un home que va dedicar molts anys a servir la societat valencianes en diversos àmbits.

Era fill de Vila-real i allí on s’havia retirat després de jubilar-se, ha mort, després de viure molts anys a València, on va fer els estudis universitaris i, a continuació, desenvolupà les seues activitats professionals. Professor durant un temps en un col·legi privat, cap al 1975 va començar treballar en la coordinació de les activitats al País Valencià del Congrés de Cultura Catalana, que s’inicià llavors i es va clausurar el 1977, havent deixat un balanç molt notable d’estudis en part publicats, sessions de treballs en diverses àrees de coneixement i, cosa també important, nombrosos actes de mobilització popular en una època clau dins del procés democratitzador encetat amb la mort de Franco, el mateix 1975.

També aquell any, un grup de professors dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat, fundats per Carles Salvador el 1949, s’havien hagut de separar de l’entitat, a la vista de l’orientació secessionista que havia adoptat per situar-se al costat de les autoritats franquistes, i fundaren el Centre Carles Salvador. Els encapçalava un sacerdot escolapi, Enric Ferrer Solivares. Albiol es va incorporar al grup docent d’aquella nova iniciativa, que continuava la lliçó exemplar de l’escriptor que li donava nom i també d’Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor, Enric Matalí, Vicent Sorribes i molts altres.

Amb això, havia reorientat la seua carrera laboral i encara li va imprimir un nou canvi, més decisiu, en fer-se càrrec d’un lloc de gestió a l’empresa editorial de Tres i Quatre, que gràcies a ell va adquirir una orientació molt més professional, abans impedida per diverses circumstàncies, entre les quals, molt notablement, els entrebancs continuats del sistema de censura i control de publicacions organitzat i exercit pel franquisme des dels seus inicis fins als últims episodis.

Era una altra època, ben distinta, i alhora, enmig de moltes dificultats, havia nascut i començava a consolidar unes estructures mínimes el règim autonòmic del País Valencià, amb l’aprovació de l’Estatut del 1982. Xavier Albiol era ja un expert en qüestions editorials i fou cridat a organitzar de manera eficient, amb les exigències que la nova situació demanava, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, que aquell mateix any substituïa el preautonòmic Butlletí Oficial del Consell del País Valencià (1978).

Des de llavors va ser un funcionari eficaç i molt dedicat, dia rere dia, sense estalviar hores ni esforços, en l’entorn de la Presidència de la Generalitat, quan la representava fins al 1995 el dirigent socialista Joan Lerma, amb qui l’uní una gran amistat. En aquella etapa, va ser director general de Relacions Institucionals i Informatives i, transitòriament, de Mitjans de Comunicació Social. Com a Director General, va organitzar el desè aniversari de l’estatut i va impulsar l’edició de tot el dret foral valencià -sugerit per Arcadi Garcia Sanz i Vicent Garcia Edo- així com moltes altres publicacions de la presidència de la Generalitat. Va col·laborar en aquella època amb grans amics com ara, Jesús Huguet, Ferran Montesa, Josep Maria Catalunya o Jordi Ballester -dissenyador de la imatge corporativa de la llibreria Llig-, un altra de les seues aportacions que encara perdura hui.

Xavier Albiol era un home de gran cordialitat en el tracte personal, dotat d’un bon sentit de l’humor i posseïdor d’una cultura humanista molt àmplia, sobretot en l’àmbit de la filosofia i de la filologia.