La mort definitiva és l’oblit

Dimecres i dijous proppassats, molta gent ha celebrat dues diades tradicionals, la de Tots Sants i la de Difunts. És costum visitar els cementiris l’1 de novembre, i menjar castanyes i panellets. (Ignore si encara hi haurà qui crega que els morts visiten els vius el sendemà.) Antigament, els rituals que es practicaven durant els dos dies estaven íntimament relacionats amb les creences. Els convidats als àpats funeraris havien de pregar per les ànimes del morts. Posat que aquestes encara romangueren al purgatori, calia demanar a Déu que llur estada fos breu. Ara, però, els costums han esdevingut, en bona mesura, meres manifestacions etnològiques —algunes de les quals en perill de desaparició. Sovint he dedicat les columnes, si coincidien amb la setmana de Tots Sants, a evocar algunes persones que havien desaparegut al llarg de l’any. Em ve al cap la reflexió de Carl Sagan. «Naixement i mort depenen de l’atzar. En la immensitat del temps i la vastitud de l’espai, es produeix el fenomen d’una vida. La meua alegria és compartir un planeta i una època amb Annie.» Es referia a la seua dona Ann Druyan, amb qui tingué una filla i un fill.

Carl Sagan, famós per la sèrie de televisió Cosmos, va morir en 1996 convençut que no tornaria a veure, vius o morts, éssers estimats com els pares, la dona o els fills. Enguany han desaparegut personatges que formaven part del nostre paisatge vital: Gina Lollobrigida, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Saura, Wayne Shorter, Kenzaburō Ōe, Ryūichi Sakamoto, Tina Turner, Lluís Miquel, Astrud Gilberto, Alain Touraine, Cormac McCarthy, Glenda Jackson, Milan Kundera, Francisco Ibáñez, Jane Birkin, Manuel Miralles, Fernando Botero... La fletxa del temps no s’atura. Som com les galàxies. Venim del no-res i ens dirigim cap al zero absolut. A tot estirar, quedarà el nostre record. Ara bé, els periòdics no dedicaran necrològiques a morts sense renom. Quan marxem, de molts de nosaltres només se’n recordaran els cònjuges supervivents, els fills, els amics i potser els néts. Els morts del terratrèmol de Turquia i Síria, els de la guerra d’Ucraïna i els del conflicte entre israelians i palestins no són cèlebres. El traspàs de molts finats anònims passa desapercebut. Podríem dir que moren dues vegades, perquè la mort definitiva és l’oblit.

Aquests dies, els meus germans i jo recordem ma mare, traspassada fa vuit mesos. Havia nascut a Palència, però gran part de la seua existència va transcórrer a terres valencianes. Visqué molts moments crucials de la nostra història recent: la guerra civil, la dictadura, l’adveniment de la democràcia, la crisi de 2008, el 15-M... Recordava els bombardejos de l’aviació franquista sobre València: "Cuando venía la pava y los pavitos, teníamos que bajar al sótano del banco". Després de la guerra, el meu avi, treballador a la sucursal valenciana del Banc d’Espanya, fou traslladat a Xàtiva. Ma mare conegué mon pare, oriünd d’Algemesí. Es van casar i feren tirar endavant els fills sortejant totes les estretors de la postguerra. La prole anà independitzant-se. Arribaren els néts, els besnéts... Ma mare visqué 94 anys. ¡Pobre! Abans de marxar, la dona encara tingué temps de veure com el món construït per la seua generació s’esquerdava perillosament. Patí i superà els efectes de la pandèmia... Al final, però, la fletxa es perdé en la immensitat del temps.

La nit anterior al traspàs, vaig anar a l’hospital. Els meus germans i jo ens rellevàvem per a estar amb ella. «La mare ha preguntat per tu moltes vegades.» Em vaig acostar al seu rostre. Ximo, de ésta no salgo, féu. Impossible descriure amb paraules el dolor. Passats els mesos, em console; l’atzar generós permeté que coincidírem en el breu lapse de la vida. Fou meravellós mentre durà. Ja no ens veurem, però el record de la mare es manté viu. Experimentem dol perquè ens angunia pensar en l’absència i la trajectòria ineluctable del temps, però valorem com és de bell compartir l’existència, mentre dura, amb éssers estimats. Buidor i enyor eren els sentiments que esclataven dimecres. Afortunadament, el temps que tot ho guareix acabarà difuminant l’aflicció. I seguirem llegint les novel·les de Cormac McCarthy i Milan Kundera, i tornarem a escoltar discs d’Astrud Gilberto, Wayne Shorter i Al Tall. Vindran més tardors i més diades de Tots Sants. I baixarem al cementiri. I no deixarem de recordar tendrament persones ben volgudes que ja no estan aquí.