Torna a reinventar-se. Per què ara es fusiona amb la música de banda?
Perquè les bandes s’ho mereixen. Els músics són una gent que dóna molt a canvi de res. Les bandes de música les tenim presents en tot: en les festes, en les processons, en els soterrars… A més, és una tradició molt valenciana que ha nascut de la música popular, que ha begut de la saviesa del poble.
A voltes diu que si la tia Milieta alçara el cap i veiera el que vosté està fent, cauria de tòs. En aquest disc porta un cant de batre amb violí i versos àrabs. «Arruixa que plou!».
Sí. M’ha agradat incorporar eixos sons de l’altra vora del Mediterrani perquè trobe que la cultura d’ells i la nostra és la mateixa, encara que alguns no ho vullguen vore. L’estil és igual: només canvia l’idioma.
Diuen que no va voler anar a l’estudi de gravació i que se les va arreglar per a poder enregistrar el disc en la seua caseta d’horta, mentre donava de menjar als animals entre cançó i cançó, i que li passà la maqueta del disc a l’il·lustrador dins d’una «servilleta» de paper. Després de sis anys d’èxit, per què Botifarra segueix sent tan autèntic?
Perquè sóc així i punt, que no em coneixes? A mi m’agrada tindre els peus en terra i sé que tot el que puja, baixa. Açò no ha de ser per a tota la vida, però mentre vaja aguantant-se, anirem disfrutant-ho. Mira: el dissabte vam estar a Balaguer i ens van demamanar dos bisos; el diumenge vaig estar a Ontinyent i va passar el mateix; fa tres setmanes, en el Feslloch, tots els joves cantaven de memòria la Malaguenya de Barxeta… Açò és molt fort, però s’ha de tindre en compte que tot el que comença, acaba.
Encara que s’acabe, el que deixarà solatge és haver enganxat als joves a la música tradicional. Això és el que més valora d’aquest «boom»?
Vosté què creu? Per descomptat que sí, això és el més gran. Que en el futur sàpiguen el que cantava la gent d’ací i que en el present es conega.
Què és el que més li agrada del resultat final del nou disc.
Que hi ha bandes, com la de Llíria, la Llosa de Ranes, Almussafes o Llocnou d’en Fenollet, que ja m’han dit que volen tocar estes cançons amb mi. I això és bonic, perquè el nou disc fusiona les dues músiques: la tradicional i la culta, la que té solfa davant. I això m’agrada.
Perquè vosté no sap solfeig…
Jo no sé ni el que és la clau de sol!
En aquest disc se’l veu un poc més combatiu que de costum: envia un missatge de defensa dels llauradors.
Sí, vull que es conega el que li passa al pobre llaurador.
En una altra cançó demana «terra neta i aigua clara». Hi ha una segona lectura? Hi ha coses que cal canviar?
Sí. Te’n diria tantes que estaríem fins demà. Els llauradors ho tenim agre, però la situació general a la que hem arribat, això és molt fort! La pobresa que creen els retalls, la corrupció de dretes i d’esquerres… Tot és molt fort.
Quart disc i màxima expectació. Sembla que la Botifarra no retorna…
Mira: l’altre dia, a les portes d’una gelateria de Xàtiva, la meua filla va vore uns xicons de 16 o 17 anys passant-se pel mòbil les cançons del nou disc i dient «què guapo!». Que la nostra cultura ressorgisca i arribe als joves és una alegria per a tots. Per a mi és un al·licient i ho estic disfrutant. Perquè açò no m’ho imaginava mai en la vida. I, a voltes, saps què pense? Que este tratge em ve gran. Molta gent em diu que ara he de seleccionar més les meues actuacions. Però si algú em demana que cante en el seu casament, jo no puc dir que no. No és per guanyar diners: jo em cague i em pixe en els diners, amb perdó. El que vull és que es conega la nostra cultura popular, siga en un casament, siga a Barcelona, siga a Toulouse —on vaig el mes que ve— o siga on siga.
