Fa tres dies, en l'elegant sala del centre Octubre, mentre escoltàvem Ximo Puig compartir la passió pel periodisme i els llibres, comprovàvem que ell havia escoltat amb gràcia meticulosa les al·lusions i anècdotes suscitades pels altres periodistes i escriptors que l'havien precedit: l'amistosa vesprada s'havia anat impregnant de la memòria d'ell mateix, tímid i atent, en instants com una fotografia adolescent d'una manifestació dels principis de l'Aplec dels Ports de Morella, el so de les tecles de la màquina d'escriure de periodista iniciat en un Castelló provincià, o el vell silenci familiar sobre el germà de l'avi, mort massa jove a Mauthausen. En tot cas, la vesprada, més que els habituals i desmesurats lloances al llibre presentat, aportà discretament la seu coneguda ironia sobre el fet que ell estava lligat a les dues professions més mal vistes: la de periodista i la de polític. I deixà que l'auditori assentira sabent que això no vol dir sinó que són les dues actualment més necessàries per a acompanyar la comprovada sensació d'ingènua llibertat, que la vesprada de la bella València de sempre oferia al seu entorn, mentre ell parlava sobre la necessitat dels diaris i els llibres en la nova ciutat unida per la igualtat i el progrés sense rancor. A la vora de les seues paraules, els prestatges de la Llibreria Tres i Quatre guardaven els llibres més vistents del segle que han acompanyat les pàgines de Levante-EMV, i altres aventures locals i universals. I, de fet, allí es guarden, al costat del llibre que es presentava, la Crònica carnal de Josep Palomero o el Mercat de la sal de Vicent Salvador, que havien deixat admirada la vesprada amb els seus sabers, i sens dubte, la memòria de Levante-EMV de Joan Carles Martí, i les col·leccions de Denes, l'editorial del fill de Ferrer Pastor. I els volums de diverses generacions presents, creadores de la història, l'aforística, la poesia, la narrativa juvenil... que donaren el seu propi significat a un acte inèdit a València des de feia més de vint anys: el nou President de la Generalitat presentant un modest llibre de columnes de la pàgina que estàs llegint, el dia en què havia arribat al seu número 5499. Potser no passava res d'estrany, ja que tal és l'encís de la comunicació en la nostra galàxia McLuhan. L'anècdota passa a ser notícia, i la notícia passa a ser un esdeveniment obert al món i a la perduració: un corrent de significat, que circula per les sensibilitats, les limitacions i les grandeses de l'anonimat creatiu de les persones. Però, ¿quina era la notícia? Mentre la vesprada escoltava Ximo Puig, o algun altre dels savis presents, va sonar un tro que va somoure l'edifici i València sencera: no un tret violent, no un coet fugaç, sinó un melisma de cant d'estil, un vol de campanes del Miquelet, un clarinet entonant el darrer compàs de la marxa dels jurats de la ciutat, cantat ara amb la companyia de les paraules «himnes de pau». En resum s'escoltà un tro com no n'hi havia a València des de feia més de vint anys.
