És un entusiasta, mamprenedor i apassionat. Això diu Rafa Lahuerta de Felip Bens, «l’escriptor nacional dels Poblats Marítims». Lahuerta, que va demostrar ser un escriptor integral en La balada del bar Torino, no és molt de regalar elogis i potser per això és l’autor del pròleg de l’últim llibre de Felip Bens Dones e altri. Un recull de relats curts on «narra l’home que porta anys intentant conéixer les giragonses de l’amor», segons Lahuerta.
Felip Bens (València, 1969) regressa a la literatura de ficció amb el recull de vint relats, on més de la meitat dels contes són aventures de dones i homes, i les típiques coses de l’amor. «Realment, mai m’he posat a escriure un llibre de relats, però han fluït, a cavall de la vida, i ha arribat un moment en què m’he animat a fer una tria, entre centenars, a preparar una edició acurada i a traure este volum», diu la nota introductòria de l’autor. Un aclariment que també aprofita per a explicar el títol del llibre.
«En el món hi han dos classes de persones: les dones que ens han colpit e altri. És a dir, en valencià clàssic: i tots els altres, amb les seues coses, importants però no tant». Bens arranca Dones e altri amb el relat «La caixa 654» (dedicat a la Cretina Comèdia i cita de Joan Fuster: «molta gent no s’enamoraria si no haguera sentit parlar de l’amor»), però aclarix que el llibre ni és un assaig sobre la condició femenil, ni tampoc un dietari sentimental íntim. «És més senzill: una col·lecció d’aventures entre dones i hòmens. Així en abstracte. Sí, es poden trobar històries properes -molt properes- a l’autor però també unes altres observades a distància o fabulades. I tot, en qualsevol cas, amb una alta dosi de ficció».
El conte
«No vos féu una idea de com de bé ho he passat escrivint, editant i revisant estes històries», reconeix. Julio Cortázar en Algunos aspectos del cuento assenyala que el conte parteix de la noció de límit físic, al punt que a França, quan un conte excedeix les vint pàgines, pren ja el nom de nouvelle, gènere a cavall entre el conte i la novel·la pròpiament dita.
«La novel·la i el conte es deixen comparar analògicament amb el cinema i la fotografia, en la mesura en què una pel·lícula és en principi un ‘ordre obert’, novel·lesc, mentre que una fotografia assolida pressuposa una cenyida limitació prèvia, imposada en part pel reduït camp que abasta la càmera i per la forma en què el fotògraf utilitza estèticament aqueixa limitació».
Felip Bens a banda d’escriptor, editor, periodista, gastrònom, futboler i un xarraire atent a l’excepcionalitat dels temps actuals, és un gran aficionat a la fotografia. Així que acomplix els cànons de Cortázar per ser un bon narrador de històries, d’amor en el cas de Dones e altri.
Quatre dels vint relats ja foren publicats en El país d’Ur (1999). «Si els porte de nou a les premses és perquè trobe que han envellit bé i que mereixen una fonda revisió per a seguir rodant», explica Bens, mentre que els altres esteven buscant una ocasió única per eixir a la llum. «El lector dirà si ha valgut la pena o si era millor deixar tot açò en esborranys, omplint calaixos».
Dones e altri es presenta demà a València.
