Ve o no? Irene, el xofer, el sol del migdia i ella. Esperar si ell també ve. La calor de l´estiu és feixuga, s´arqueja damunt l´asfalt i el liqua pels costats. També liqua els sorolls, un cotxe, passa de llarg. Maite s´estira l´escot de la brusa per ventilar-se una mica la pell, però això tampoc l´alleuja. Amb prou feines hi ha gent pel carrer. És l´hora de dinar. Un gos pixa en una palmera. El xofer ha aparcat en doble fila i bloqueja un carril. El xofer és a fora, sota el sol, amb les mans a l´esquena. Com que Maite no s´asseu al cotxe, ell tampoc no ho fa.
Havia estat com sempre. Hauria pogut ser més fàcil. Però Maite ha volgut que ell sabera que no havia anat al Colegio Español Santiago Apóstol i que s´havia inscrit a la ciutat universitària. Per això, el seu últim matí a casa va ser com sempre. Havia descarregat la mà plana damunt la taula i havia fet dringar els coberts. S´havia sentit la potent veu paterna i la seua estrident veu de filla. Irene estirant el seu coll esquifit entre les espatles. La mirada de la mare dirigida a ella, sempre a ella, i les seues paraules imperatives:
-¡Teresa! ¡Ya está!
Son pare va llançar el tovalló al plat, on el lli es va impregnar d´oli d´oliva. Es va alçar i se´n va anar.
Almenys sa mare encara no l´havia anomenada María Teresa. María Teresa era el grau màxim d´alarma per part de sa mare i l´estat normal per a son pare, que insisteix a mantenir el nom doble i tan catòlic passe el temps que passe. A Irene li és igual i s´ha acostumat a la forma abreujada del seu nom de la mateixa manera que sempre es podrà acostumar al que siga. El seu germà gran pensa com el pare i naturalment l´anomena també com ell, l´altre fa tant de temps que se´n va anar i ve tan poques vegades que és indiferent com l´anomene. Maribel no pren partit per ningú, i li diu simplement hija mía o mi niña. En canvi, sa mare almenys prescindeix de la Verge Maria.
Va dirigir una mirada penetrant a Maite.
-I què? -va dir, repetint la pregunta de Maite, com si la imitara. Irene va deixar anar una rialleta. Encara no havia tornat a amagar el coll entre les espatles.- I tu calla! -El to militar sempre funcionava millor amb Irene.- Ho dius de veritat? Però es pot saber en què pensaves?
-Tots els estudiants hi viuen. Amb la beca Erasmus hi tens una plaça de manera quasi automàtica. Allà viuen junts els estudiants alemanys i els estrangers. Hi ha un ambient internacional, molt més barrejat.
I no hi ha cap mena de control. No vol viure en una residència espanyola. Quan finalment arribe a Munic, no pensa enclaustrar-se en una mena de convent on cada dia hauria de participar en l´eucaristia i on està prohibida la música a les habitacions. Per això li valdria més quedar-se on és.
-Però tu per què hi vas, per aprendre alemany o per la barreja internacional? Digues!
Maribel va desparar taula. Maite va remenar el cap i va agafar el seu plat. Sempre portava ella mateixa el plat i els coberts a la cuina. Una vegada son pare va dir, fent broma, que llavors tampoc no hauria de poder menjar-se el que Maribel comprava i cuinava, i Maite va escopir al plat el que tenia a la boca. A partir d´aleshores va comprar pa sec a la botiga de la cantonada, però igualment s´havia d´asseure a taula a menjar amb ells. Maribel, que al capdavall era el centre de la discussió, no entenia la seua actitud, i de tant en tant li donava d´amagat una taronja o un entrepà. Finalment, la mare va fer sentir unes quantes de les seues paraules imperatives i des de llavors Maite podia tornar a menjar el que portaven a taula però Maribel no li ho podia servir i ella mateixa havia de tornar el plat i els coberts a la cuina.
-No te´n vages encara, que t´estic parlant! -Maite es va quedar dreta amb el plat i el got a les mans.- I fes el favor de no girar els ulls en blanc! N´hauríem pogut parlar. -Els coberts van dringar damunt del plat. A Maite li va fallar la veu. Detestava perdre el control. El ganivet li va relliscar del plat.
-Que n´hauria pogut parlar amb tu? Ell es va encarregar de buscar-me l´allotjament per mitjà dels seus contactes amb l´Opus o què sé jo. A mi ningú em va preguntar res! A mi ningú em pregunta mai res!
-Això no és cap confabulació, Teresa. La veritat és que esteu en paus. Ull per ull. Cap dels dos parla i cadascú fa el que vol. Tu no ets ni una mica millor, que ho sàpies.
En canvi, ella procurava per tots els mitjans ser diferent. Només reaccionava a les ordres de son pare, tot i que no ho feia de la manera que ell esperava. I això que li agradaria molt ser més pacífica. Si almenys sa mare es posara a favor d´ella, ni que fóra una sola vegada.
-Tu tampoc no em vas preguntar res. -La pressió de la ràbia li va omplir els ulls de llàgrimes.
La mare encara li va cridar:
-I allà viuen junts xics i xiques?
Maite va tancar de colp la porta de la cuina i s´hi va repenjar. Li va semblar sentir que algú tocava l´ase, com si Maribel la volguera renyar, però no n´estava segura. Maribel continuava endreçant la cuina. Doncs res. Tots semblaven alegrar-se que se n´anara.
* * *
-Es pot saber on són? -Maite no es gira cap a Irene. Una Blancaneu amb els llavis de cirera. Se´ls pinta de color roig llampant. Si ella mateixa ho fera, son pare diria que semblava una puta, i li ordenaria que es torcara de seguida els llavis. Maite es queda dreta al sol i acluca els ulls. Amb la llengua s´empeny el xiclet cap a l´altre costat de la boca. Si ell mira per la finestra, vol que la veja allà palplantada, esperant.
L´entrada de la casa és oberta. A les profunditats d´aquell forat negre, al final del vestíbul, passant per davant de la cabina del porter, pujant per l´escala sinuosa, al costat de la caixa de l´ascensor, darrere d´una porta massissa de fusta polida que ell sempre tanca amb tres forrellats, son pare lluita amb si mateix.
Maite mira cap amunt, com si la decisió es prenguera a la finestra. Doncs que es quede allà on és. Es caragola un floc de cabells fins que el dit se li torna violeta.
-Si no baixa de seguida, haurem d´anar-nos-en. Perdràs el tren!
-La seua germana té raó, señorita María Teresa -diu el xofer. Vint anys i formal com el primer dia.
-Et pots saltar uns quants semàfors.
S´estira un rínxol i s´alça els cabells per damunt del bescoll, però no passa ni una mica d´aire. Després escup el xiclet.
* * *
Si fóra per ella, hauria agafat una maleta menys. Però son pare es deu pensar que Alemanya és com Sibèria.
No devia tenir ni idea del que comporta comprar roba per a un hivern rus en ple estiu. La dependenta dels grans magatzems va traure un vertader horror del magatzem, era impossible un hivern tan espantós que justificara posar-se un jersei com aquell.
-Mare, per favor.
-Ens el quedem.
-Mare, fes el favor. Dóna´m els diners i me´n compraré un a Munic.
-Ho pots fer igualment. Ho fa amb bona intenció.
Sa mare sempre es comportava així: si ell volia un jersei que abrigara, ella comprava un jersei que abrigara. Segurament ni es preguntava què pensaria ella mateixa si pensara. El jersei va anar amb elles fins a casa i el van afegir a la resta de la roba d´abric per a Munic. De totes maneres, Maite va ser prou eixerida per ficar-lo a la maleta i, una vegada allà, desempallegar-se´n.
