12 de junio de 2018
12.06.2018

Antificció segons Sanchis

El llibre «Examen oral d´històries» es presenta demà dimecres a la llibreria Fan Set del Centre Octubre, a càrrec de l´autor Joan Montañés Xipell, Ferran Sanchis, Isabel Olmos i Voro Vendrell

12.06.2018 | 04:15
Antificció segons Sanchis

Si jo vull parlar d´aquest llibre i dir alguna cosa que encara no s´haja dit, he de cavil·lar i, una vegada llegides les ressenyes que se n´han fet, només se m´ocorre una: conec totes les fases per on ha passat l´Examen oral d´històries excepte la penúltima: la versió publicada. Recorde quan s´estava gestant en la secció dominical Rabos de pasa de Levante-EMV; i la primera versió en valencià en paper, que, miracles de la llengua, em pareixia que tenia més gràcia que la versió original; i la segona versió, en paper, que és la que he treballat per a aquesta ressenya. I la repercussió que ha tingut en la premsa. Això vol dir que conec el text que el lector té hui entre les mans. Ara bé: aquest fet és, si més no, una altra anècdota, com les del llibre, però que em dóna peu per a parlar d´una cosa que continua cridant-me l´atenció. El subtítol: L´anecdotari de Ferran Sanchis. I no ho dic pel nom propi, no, sinó pel substantiu: «anecdotari». Si agafem la definició del diccionari, un anecdotari és «una col·lecció de fets particulars». Se m´adequa? Doncs... només per tal de dur un poc la contrària a Xipell, li proposaré un altre substantiu: antificció.

En aquest text hi ha una identitat narrativa. Hi ha dos homes-relat que recomponen sense treva el passat per tal d´integrar-lo en el nostre món actual. I hi ha una reconstrucció que, guiada per una preocupació ètica de la veritat, de vegades, potser, flirteja amb la invenció. Per què? Doncs perquè tot relat és una construcció, una mena d´instal·lació que juga amb la fragmentació i amb el treball de l´escriptura per a copsar la veritat i intentar recuperar la memòria col·lectiva a través de les paraules i la senzillesa del personatge de Ferran, el memorion.

Podríem preguntar-nos per què aquests llibres d´antificció van guanyant cada vegada més adeptes, tant entre els autors com entre els lectors. Potser molts lectors s´han cansat de novel·les ben fetes i banals ( i no n´esmentaré cap, d´acord?). Potser la seua extraordinària fragmentació s´adiu perfectament amb els hàbits de lectura del lector d´ara, que disposa de poc de temps. Potser. Però, com ben bé sap el narrador del llibre, l´antificció és la literatura de la llibertat, la de dir exactament el que vols dir, de la manera que ho vols dir i sense les servituds que constrenyen els gèneres literaris. Per exemple, una anècdota de l´Examen oral d´històriesparla dels fracassos en ocis i negocis. El punt de partida acostuma a ser l´escriptura en present, per a, en molt poques paraules, passar al present viscut, al de l´aeroport sense avions, on intercalen episodis evocats, reflexions personals, digressions, al·lusions a fets puntuals que ens ajuden a ubicar-nos. I és quan la veu de Sanchis, la que diu que Pepito Renau, el de la Pobla, ja fou un visionari que ho va predir, transmet la sensació d´espontaneïtat, d´humanitat, de sinceritat de la cosa viscuda.

Una fotografia en positiu

Llibres com aquest contenen la fotografia en positiu d´un moment que abasta uns quants anys; si volem el negatiu, haurem d´acudir a unes altres fonts. De fet, la història és com una fotografia moguda on podem confondre personatges o paisatges.

Aquest Examen oral d´històries té l´aspecte d´un somni que els nostres autors han fet realitat, d´una cosa en certa mesura arquetípica, que funciona com a metàfora de la relació entre la ciutat i els seus habitants. I és el que tenen les anècdotes, com els contes per als nanos: són fàcils d´entendre i (quasi) sempre tenen un final feliç. «The dark side of the moon» és que les anècdotes, anècdotes són. I ni la carabassa no esdevingué mai una carrossa ni Castelló és la ciutat de les meravelles.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Frugalitat


Blog 'Pren la paraula'


Paraules amb denominació d'origen 

Reflexions de llengua, normativa i sociolingüística de Josep Lacreu, cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l'AVL

 La paraula del dia