En castellà, un neologisme: «Opinología». La majoria, lògicament, no sentim igual. Però a voltes ens identifiquem tant... Alcem una pedra, i n'ixen un grapat de situacions coincidents. Si li servix a algú el que escric, ja em sent pagada. S'acosta Nadal i tinc més loteria al meu abast de la que haguera volgut atresorar. Cada any, torna-li la trompa al xic, acabe ajocant el cap als oferiments i carregue. Com a fava, em conforme que em toque alguna devolució, perquè la inversió efectuada no siga més roín del que és. Un pessic per a tapar forats? Mel. No siga que la grossa ens faça uns desgraciats, no sabent què fer amb tants diners.
Dinars i sopars, van caient. Així com comentaris: «quina embafada de menjades, begudes i dolços. I el que queda! Acabem de començar i ja estem per a fer dieta». Ironies vitals. Farts de tindre'n massa que engolir, famolencs pels buits que no acaben d'omplir-se. A l'estació del Nord veig, menjant-se a besos, una parella de xics. M'encanten les demostracions d'afecte en públic quan són sinceres, sense intenció exhibicionista, només sentimentalment irrefrenable. És el cas, aparentment, però què curioses les reaccions que observe en la gent al voltant! Unes xicones fixant-se tímidament, una parella major comentant la jugada entre rialles dissimulades. Ni idea del que diuen, estic de pas i no és pla de dotorejar. Per a què? Ja imagine prou. Anant-me'n, pense: «els haurà cridat l'atenció perquè els incomoda l'afectuositat fora de la intimitat? O perquè són xics, i els dos del mateix sexe? Es reien d'ells, o eren somriures contents de ser-ne testimonis?».
Sí, sovint vaig massa lluny sense necessitat, però és que l'alegria dels avanços no em lleva la molèstia del que falta per superar. Qui diu prejudicis, diu fòbia a la diferència. Just venia de llegir sobre Beyoncé, en el tren. Les animalades que feu al postpart per a recuperar la figura, i les nyesples cibernètiques que li cauen ara que s'ha «relaxat» i les corbes tornen a guaitar. I les dones de Costa de Marfil aplicant-se ènemes de caldo Maggi perquè allí el cànon més cool és un cul ben gros. Absurda, la cultura de la bellesa desenfocada. Als auriculars, el madrileny Dani Martín cantant: «que me avergüenzo de mi cuerpo, solamente fotos del pecho pa'rriba». Que no ens tocarà un premi d'amor infinit per a tindre i regalar, i així que s'acabe tanta ximpleria? Ai, no. Que l'amor naix si es fa. Crec que el que ens toca és repassar els numerets que tenim...
