Escric hereu d'una època en què la gent no teníem unes sabates sinó «les» sabates, i testimoni de l'actual comercialitzat solstici d'hivern: pel costum de posar-ne davall l'arbre de Nadal, esperant Pare Noel, Diadia Moroz, santa Claus, o els Reis d'Orient.
Tot ha vingut observant jo ahir una enclusa de peu de ferro de sabater -de coll de cigne amb tres tamanys matrius- que conserve de mon pare, de quan amartellant tatxes al mil·límetre li veia eternitzar els parells més rebels, formatats amb falcilla o puntacorrent.
I també perquè, ahir de nit, veient la pel·lícula Un berenar a Ginebra, sobre Els escenaris de la memòria de Josep Maria Castellet, se'm van creuar dos detalls aparentment estranys. La conversa en què es basa el film, tingué lloc a Ginebra a l'estiu del 1973, mentre jo estava fent-hi uns mesos de proletari. I en la llarga confessió de sobretaula sobre l'exili íntim de Mercè Rodoreda davant del jove Castellet, participà la companya d'ell, Isabel Mirete, responsable d'un canvi curiós, introduït en la seua traducció castellana de l'obra Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, títol que justifica el meu oci nadalenc sobre la memòria. ¿Quin va ser el canvi? La substitució de l'entrada «zero», final de l'obra en valencià, que passava a ser «cero». N'hi calia una de nova, i nasqué «zapatos», només per a eixa versió: un text banal, d'escriptura misteriosa -de Joan Fuster, o la Mirete, o Castellet, o els tres-, que parafraseja la dita «zapatero a tus zapatos». I ve a concloure que l'antiga relegació de la ignorància i l'atreviment ha caducat substituïda per l'anarquia comunicativa actual, on tothom es considera capaç d'imposar a crits o governar sobre sabates, destí del planeta, o justícia en les eventualitats caòtiques del món. Mentrestant, tots els qui portem sabates vivim «pegant-ne una en l'enclusa i l'altra en el martell»; o si som la Ventafocs, o provant d'encertar-nos la sort en el nostre peu.
I cadascú té el seu catàleg d'altres evocacions sobre les sabates, esclops, sandàlies, espardenyes, xancles, botes de pluja, de futbol, de ballet, o quilomètriques drag queen. O les sabates de la cançó de Serrat o les de la pantomima inicial de Gogo en Esperant Godot tractant de traure-se-les; o de l'obra El pedestal són les sabates de Joan Brossa; o del líder soviètic Khruixtxev colpejant la taula del seu escó en l'ONU com a protesta contra els Estats Units, fins al fet que enguany, a l'estiu, em vaig comprar unes sabatilles esportives en uns grans magatzems a Varsòvia, i amb elles vaig circular davant dels munts de les darreres sabates i sabatetes de les víctimes heroiques del camp de concentració d'Auschwitz.
