Les valencianes i els valencians quan riem, a vegades, ho fem «a carcallades». I de totes les maneres possibles, com tot el món mundial. Però algun diccionari de referència de la nostra llengua no admet cap «carcallada» escrita ni dita formalment, i certa ortodòxia lingüística tampoc n'admetia fa uns poquets anys, i ara, així així. Però els diccionaris valencians, així com el Diccionari català-valencià-balear, sí que permeten les carcallades, esclafides, escrites i dites formalment. I l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a esta paraula, a través del Diccionari normatiu valencià, la condició de vocable normatiu definitivament. Com sabem, «carcallada» és 'rialla estrepitosa, forta, sorollosa'. Té el sinònim «riallada». I a carcallades esclafix a riure l'excel·lent escriptora i columnista Maria Jesús Bolta, en el seu article, dotat d'un pecuniós lèxic, «Riure», publicat en esta mateixa pàgina, Panorama de Levante-EMV. Deia «Estic disposada a escorcollar el món per trobar les bones vibracions, aquelles que et fan cosquerelles a la glotis uns segons abans d'esclafir a carcallades tota tu». Per tant, podem riure a carcallades, dir-ho i escriure-ho, sense temor que ningú ens puga dir que això és un barbarisme/castellanisme, com em va dir fa uns quants anys un conegut professor, molt preocupat per la «puresa» de la nostra llengua. L'escriptora esmentada, alhora que reia a carcallades, també deia: «M'incomoden les bromes bròfegues i els comentaris humiliants». Una broma «bròfega» és una xança, una dita de mal gust, grossera, exempta de finor, una «brofegada», paraula esta última pròpia de la parla popular valenciana, que tampoc contemplen alguns diccionaris referencials, però present en el DNV, per tant, normativa. I no cal que faça cap cita de ninguna brofegada, que vostés, de segur, que ja n'han pensat alguna. I una altra paraula de les emprades per Maria Jesús Bolta en el seu «Riure» és «espatarrades», femení plural del participi i adjectiu «espatarrat». Diu la literata esmentada «I si, damunt, hi afegim un bon accent amb les vocals ben espatarrades, premi!». Ha costat, però «espatarrar», per fi, és forma i verb normatiu definitivament, en haver-lo inclòs l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià, després d'haver-lo registrat anteriorment en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià. També, molts anys en arrere, l'havien arreplegat mossén Alcover i Francesc B. Moll en eixa joia lexicogràfica que és el Diccionari català-valencià-balear. Té el significat d''obrir molt les cames, separar-les molt', 'Quan arribava a casa, s'espatarrava en el sofà', «Mira a Samuel, camina amb les cames obertes, espatarrat». Té els sinònims «eixancar», «eixancarrar». D'acord amb la parla, la meua veïna de Panorama, estén l'ús de «espatarrar» («vocals ben espatarrades») en sentit figurat, com ho feia la gran escriptora catalana del modernisme Víctor Català ( Caterina Albert). «Quedar-se espatarrat (algú)» és també 'quedar-se mort, estés en terra'. «Espatarrar» també té el sentit de 'produir una impressió profunda de por o d'admiració', «La notícia ens va espatarrar», que és el que també té la forma sinònima parcial «espaterrar». Un plaer, el «Riure» de Maria Jesús Bolta i tot el que escriu.
