Amb el suggeridor títol d’’Animetes santes. Costums tradicionals valencians sobre el més-enllà’ l’editorial Bullent acaba de publicar el 21é Premi Bernat Capó de la Diputació de València, obra de l’historiador i arxiver d’Alcoi, Josep Lluís Santonja, el qual ha treballat, sobretot, temes locals. Ara, amb aquest llibre on recull bona part del que va estudiar a la seua tesi doctoral -’Església i societat en una via valenciana’ (Alcoi: 1300-1845)-, Santonja s’endinsa en les creences dels valencians sobre l’altre món i, en especial, en els rituals i les manifestacions personals i socials que hem fet -i, en part, encara conservem- al voltant d’un moment tan transcendental.
No diré res nou si afirme que tots hem de passar pel trànsit de la mort. Però ara, la nostra societat i les nostres formes d’entendre el món ens fan voler «ocultar» aquell instant tan definitiu com el mateix naixement: els malalts -en la major part dels casos- acaben morint en un hospital on es troben, moltes vegades, apartats dels seus; després, amb els «acollidors» tanatoris, el cadàver és «conservat» -durant les hores precedents al soterrament- en un espai anònim i no a sa casa i també, en moltes ocasions, la voluntat de la família del difunt evita el contacte social entre aquells més afectats pel decés de la persona estimada i els seus veïns i coneguts, que van al soterrar per acomiadar-s’hi. Amb què la mort esdevé més asèptica, més impersonal i, per suposat, més distant dels qui estem vius. Això, abans, no era així. La mort en el passat era un moment en què tenien lloc una sèrie de cerimònies i rituals que formaven part de la sociabilitat de les comunitats on, per exemple, les dones jugaven un paper importantíssim: atenien els moribunds, amortallaven els cossos morts i organitzaven la vetla i el dol, que es manifestava amb la roba negra que podia durar anys i anys o, fins i tot, tota la resta de la vida.
Però al volum de Santonja no només trobarem això, sinó tota una sèrie de comportaments al voltant del moment del trànsit d’aquesta vida a l’altra, lligats als costums populars i sempre ben documentats, que fan que el lector s’endinse en tot un univers que a poc a poc també mor i que ja només els qui tenim una certa edat, siguem capaços de recordar algunes coses que els nostres avis vivien amb normalitat -com ara encendre les animetes per Tots Sants. Gràcies a Josep Lluís Santonja, aquell univers de la mort, dels segles XIV al XIX, el podem conéixer millor.
