Fa unes poques setmanes, la meua neta, de 8 anys, em donà un full a on hi havia dibuixada una figura de dona i una carinyosa dedicatòria que deia «T’estime Lola. Te curaràs prompte», amb el prec que li’l passara a Lola, la meua dona (aviastra/iaiastra seua), confinada eixos dies pel contagi del Covid-19. En llegir-ho, vaig preguntar a l’autoreta del missatge gràfic: «Alexandra, a Lola l’estimes o la vols?». I em contestà: «La vullc del tot, molt, iaio, però dona-li el dibuix com està pintat i escrit». Pareix que coneix bé la distinció entre «estimar» i «voler». I això faig, passar-li el dibuix a la destinatària, naturalment, perquè la intenció i la comunicació és el que val en les relacions personals. I la intenció i la comunicació d’amor i volença, en el cas que conte, eren clares.
Ocorre que el verb «voler», com a ‘tindre amor’, ‘amar’, no ha tingut (ni té) del tot el beneplàcit dels mentors del valencià de llibre i de l’escola, que han preferit «estimar», que és el verb preferent en el català oriental per a denominar l’enamorament, l’amor familiar, de parella, el d’amistat, etc. I eixa promoció, afavorida per l’elitisme lingüístic, uniformiste i excloent, imperant en l’escola i en altres espais, ha fet que eixes manifestacions d’amor en missatges curts es representen amb el verb «estimar», ben bonic i divers, d’altra banda. Però en la parla valenciana preferim «voler» (a la parella, a la mare i al pare, als fills i filles, als amics i amigues, a algú del veïnat, etc.), verb que, a més d’altres significats, com sabem, té el sentit ja esmentat de ‘tindre amor, amar’. Per la seua part, «estimar» significa ‘apreciar’, ‘considerar’, ‘calcular el valor d’una cosa’, ‘tindre en estima’, ‘preferir’, etc.
Normativament, «estimar» també és ‘voler, amar’, però en la parla valenciana, en general, no l’usem en eixe sentit. Per a valencians i valencianes, en general, «estimar» no té el valor d’intensificació que té «voler», com a «amar». Donar a «estimar» el sentit de «voler» o «enamorar» pot dur-nos a situacions equívoques i ben còmiques, com li va ocórrer a l’amic que mencionava Josep Lacreu en l’article «T’estime però no et vullc», contingut en el blog ‘Pren la paraula’ de Levante-EMV (12-07-2019). El protagoniste de l’article va declarar el seu amor a la xica de la qual estava enamorat, emprant el verb «estimar»: «Vullc que sàpies que jo t’estime molt». Ella també l’estimava a ell, però en adonar-se del valor que el declarant o declarador donava a «estimar», i dels «pertinents» i voluntariosos aclariments lingüístics d’ell, la xica, fent un destriament perfecte (a la valenciana) dels dos verbs li va dir: «Jo també t’estime, però no et vullc». Pobre, quin xafó! Un empatx, una indigestió de normativa, amb un uniformisme normatiu excloent, ens pot dur a fer el ridícul, algunes vegades. Si algú de vostés ha de declarar el seu amor a algú (valencià o valenciana), millor que li diga que la vol o el vol. Si només l’estima, farà curt.
