Falten adjectius per a qualificar l’actuació dels sis pilotaris que ahir van fer una oda a la pilota en la final del Trofeu Villarreal CF. El títol va ser per a José Salvador, Nacho i Álvaro Gimeno, que van deixar en 50 a Marc, Félix i Bueno.

La durada de la partida va ser de dues hores i mitja, és a dir, una barbaritat. Amb esta circumstància encara té més mèrit que la intensitat, màxima, es va mantenir des del primer fins a l’últim quinze. I si bé és cert que en el tram final es notava que les pilotes pesaven més, en cada rematada es treien forces d’on no hi havia perquè la batalla no permetia afluixar o el quinze seria de l’altre.

Este equilibri també es va donar en l’evolució del marcador, amb la qual cosa no solament hi hagué espectacle sinó també incertesa i emoció. La diferència màxima va ser de dos jocs, com els del resultat final, però el més habitual va ser que el marcador reflectira solament un parcial de distància o les taules.

Els dos trios van rendir pràcticament perfectes i sempre amb l’objectiu de fer el quinze. No es va especular i tampoc hi havia tàctica. Es jugava a fer mal, a trobar el forat i si no existia es tirava de manual per a forçar l’errada. Així i tot, el quinze costava de fer perquè a l’altre costat es restava amb idèntica solvència.

Assenyalar a un protagonista destacat per damunt de la resta és impossible. Els dos escaleters van rebre més ovacions, però perquè van entrar més en joc i perquè van passar pilotes de quinze que el respectable no s’explicava com tornaven, a més amb intenció de quinze.

Tots van jugar el que saben i més. En el bàndol vencedor, José Salvador va aprofitar que coneix el trinquet de Vila-real amb els ulls tancats per a dibuixar els colps i sempre amb caldo. I Nacho va traure les dues mans per al que fera falta; si l’equip estava atacant per a continuar amb la càrrega i si tocava defensar és probable que la seua pilotada tornara la iniciativa al seu equip. Prop de la corda, Álvaro va ser el canó que ja està fent-se un nom important en el món professional, però amb una eficàcia màxima. El punter va ser un valent per a tallar la corda i un maldecap per als de l’altre costat.

En el trio derrotat, Marc va ser un portent amb eixes postures característiques poc ortodoxes que porten la pilota a la velocitat de la llum. De força també va sobrat Félix tot i els seus quaranta-un anys i la manera amb la qual fa córrer la pilota en la mà és una delícia. I per a delícia la tècnica que ahir va mostrar Bueno, que semblava la reencarnació de Dani de Benavites per com es va treballar els quinzes.