La natura no es monòtona ni homogènia. Si així fos, seria un fàstic. Afortunadament per a tots la natura es, ben al contrari, molt diversa, tant en la estructura material més íntima com en les formes externes i , per tant, atractiva i divertida. També es sorprenent, per a mal i per a be. De tant en tant, sense saber molt be per què, on, quant i com, ens castiga amb alguna mena de cataclisme que provoca mort i desolació. De vegades, però, es sent generosa i ens fa un regal. Paco Cabanes, El Genovés, es un d’aqueixos regals. Diuen els cosmòlegs que estem fets de pols d’estreles. No se quina mena de pols de quina galàxia va ser el que va engendrar a Paco. Segur que els seus pares ens podrien dir quelcom sobre esta qüestió. El cas, però, es que no importa l’origen de la pols perquè el resultat ha estat esplèndid.
Qui anava a imaginar, que aquell xaval- encara que grandot i fort- de maneres tan poc ortodoxes i, fins i tot, desmanyotades, que teníem davant, aviat es convertiria en el pilotari capaç de omplir amb la seua força, saber i carisma, els trinquets del nostre país i de prestigiar el nostre esport, per tot arreu, mes enllà dels límits de la nostra terra.
Estàvem en el trinquet de ‘Pelayo’, Paco deuria tenir 16 anys i era la primera volta que el veia. La següent, va ser en el meu poble, Xirivella, en una partida de galotxa. Havien passat dos o tres anys y Paco ja era un fenomen de masses. Ja era l’ídol pròxim a qui tothom es podia acostar i parlar hi. La seua proximitat i poder de comunicació feia parèixer fàcil allò que, per a un mortal jugador afeccionat com jo, era del tot inassolible. Em produïa una gran admiració i enveja la saviesa, generositat, i elegància amb la que amollava la esquerra. A mi el que més me impressionava eren els veritables obusos, pegats a la careta, que disparava des de el dau. Eren absolutament impossibles de restar. Aqueix gegant de la pilota, aqueix manat de nervis transmetia emoció i ens feia gaudir, però també, patir. Jo no oblidaré mai la última final del torneig mano a mano que Paco va jugar contra Álvaro. Paco estava al final de la seua fulgurant carrera (tenia ja quaranta anys). Álvaro arribava empentant amb la bravesa d’un bou tirant pedrades amb la seua esquerra a tot el que es moguera. I, fins i tot, creia que era el seu dia, que ja tocava el relleu generacional.. Era un diumenge per el mati i el trinquet de Sagunt estava de gom a gom. Feia calor de valent. Aqueix dia, Paco, El Genovés, ens va mostrar tota la dimensió de la seua grandesa com a jugador i com a persona. De aquella darrera victòria del meu amic, en el mano a mano, guarde un record molt entranyable: el guant de l’esquerra mes portentosa que s’ha vist mai en un jugador de pilota, l’esquerra que tant ens havia meravellat y fet gaudir en trinquets, frontons i carrers. L’esquerra que en va obrir les portes de un frontó a ciutat de Mèxic. El seu nom va fer el miracle que ens deixaren entrar a la meua dona Lola i a mi, que anava , com casi sempre, sense jaqueta.
Moltes gràcies Paco, no sols per regalar-me el guant, també per haver jugat com has jugat, per haver sigut com has sigut: senzill, pròxim,simpàtic i graciòs, qualitats pròpies d’una persona generosa... i fins i tot, per haver-me distingit i honrat amb la teua amistat.
Sols tinc una cosa que retraure’t: ens has deixat massa aviat. Encara que em consola la sospita de que a hores d’ara, segur que ja t’hauràs treballat a Sant Pere, que es el Trinqueter del Cel, perquè t’organitze alguna partida i fins i tot, un campionat amb pilotaris que es van pujar, abans que tu, a la Barca de Caronte.
Bo, amic Paco, per mi seria un gran honor poder jugar una partida amb tu, en el Trinquet del Cel encara que tindries que donar-me algun avantatge com privar-te de l’esquerra i de tirar la pilota dalt a les grades dels rebots per tal de fer el quinze. ¡Ah! i regalar-me un bon punter.
Llavors, allí ens veurem. Una abraçada ben forta, amic Paco.
