La històrica manifestació del Primer de Maig del 1967 a València

A la segona meitat dels anys seixanta del segle XX, una nova forma de sindicalisme, el moviment de les Comissions Obreres (CC OO), començà a estendre’s per les principals zones fabrils de tota Espanya aprofitant, fins i tot, les velles estructures del sindicat vertical (CNS). Al País Valencià la reunió fundacional tingué lloc l’11 de desembre de 1966 als locals de Lo Rat Penat, a la planta baixa de la seu actual de la Diputació, a la Plaça de Manises de València. El 14 de març del 1967, arran d’un conflicte metal·lúrgic al País Basc, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, sentència que animà noves vagues. Posteriorment, en 1972, es processà a tota la cúpula del moviment sindical (el conegut com a Procés 1001).

Després de la prohibició i a risc d’una repressió violenta i llargues penes de presó, un grup de sindicalistes convocà a València la primera manifestació del Primer de Maig des de la República. Es tractava d’una marxa pacífica (el que era difícil amb la repressió imperant) amb reivindicacions polítiques (als pamflets es podia llegir: «libertad y democracia», «libertad de prensa, palabra y asociación», «derecho de huelga»), demandes socials («sindicato democrático») y peticions econòmiques («salario mínimo de 200 pesetas, en jornada de 8 horas»). Pamflets que s’havien reproduït amb encunys i multicopistes clandestines. L’itinerari previst d’aquella marxa històrica, i que podem repetir amb la nostra passejada, començava a la Glorieta i finalitzava a l’antic sindicat vertical, la CNS, a l’avinguda de l’Oest.

Aquell dilluns roig

Estem a la Glorieta, el dilluns Primer de Maig del 1967. El temps és típicament primaveral: sol i núvols, però amb una temperatura agradable. Un oratge inestable, com la situació política general. A les 12 del migdia ja hi ha congregades a la Glorieta, en xicotets grups, unes cinc-centes persones. També s’hi troben vehicles de la Policia Armada, uns jeeps amb reixes als vidres, pintats amb el mateix color gris que lluïxen els agents en els seus uniformes i que ha popularitzat el nom de «grissos» per referir-se a ells. En total, uns cinquanta agents, encara que, com és habitual, poden haver més efectius en carrers pròxims. Entre els concentrats es camuflen policies de la Brigada Politico-Social, la «secreta», que comencen a practicar detencions entre aquells concentrats que es destaquen. Un dels primers detinguts és el jove Robert Sánchez Miralles, nascut a Foios el 1943. Aleshores, Robert treballava en una cristalleria i estudiava magisteri, ofici al qual s’ha dedicat. Després del seu processament per la manifestació del 1967, continuà la lluita per un sindicalisme democràtic a l’Horta Nord i fou novament detingut i condemnat a dos anys de presó. Fa poc ha publicat les seues memòries amb el titol 'Costera amunt'.

Els «líders» de la manifestació fan córrer la veu per encetar la marxa pel carrer de la Pau. Tal vegada la policia ha infravalorat la convocatòria. Un jeep dels grisos circula pel carrer de La Pau quan el gruix dels manifestants comencen a marxar al crit de «libertad sindical!». Poden caminar uns tres-cents metres, una proesa inaudita per als mateixos participants i la policia. Tanmateix, els manifestants poden veure que els espera una secció de grisos a la cruïlla amb el carrer Poeta Querol. Intentem per un moment reviure els sentiments d’aquells manifestants. Sabedors que, en la dictadura, l’exercici dels drets fonamentals podia representar una repressió que causava ferides o la mort i freqüentment anys de presó. 

Detinguts i processats

Arribem en la nostra passejada al cantó dels carrers Pau i Poeta Querol, on antigament estaven les oficines de la companyia aeronàutica Iberia. La Policia Armada carrega contra els manifestants. Alguns d’aquests responen llançant pedres i enderrocs d’una obra pròxima. Es trenca el vidre d’un aparador de les dependències d’Iberia. L’enfrontament produeix ferits i més detinguts, que ara afegiran al delicte de manifestació, el d’ «agresión a fuerza armada». Un dels detinguts és el jove Joan García Castejón (Elx, 1945), posteriorment artista plàstic, precisament quan intentava frenar l’agressió brutal d’un policia contra el també artista José Soler Vidal (nascut a Albaida el 1932), conegut com ‘Monjalés’. Aquest, que fou processat per l’excepcional Tribunal d’Ordre Públic (TOP), hagué d’amargar-se i exiliar-se. També foren detinguts Francisco Ventura Losada i Juan Montalbán Gámez, membres de les prohibides Comissions Obreres, que serien encausats i condemnats per l’esmentat TOP.

El passeig pot continuar pel carrer Poeta Querol i per Barques. Després de la càrrega policial, grups de manifestants aconsegueixen arribar a la plaça de l’Ajuntament, aleshores «del Caudillo». Alternant amb les càrregues, els manifestants, que continuen cridant «¡libertad sindical!», aconsegueixen realitzar algunes accions més bé simbòliques: entonen «Asturias, patria querida» (en record dels obrers del nord), cremen exemplars de la premsa del ‘Movimiento’, l’oficial de la dictadura,llancen pedres contra l’estàtua eqüestre del dictador que presidia la plaça. Finalment alguns arriben als sindicats franquistes, a l’avinguda de l’Oest. Allí, uns pocs manifestants pugen en alt un obrer d’Unión Naval de Levante, que dirigeix un breu parlament. És Ismael Martinez, un sindicalista, que immediatament s’escapoleix per no ser detingut, encara que va «caure» poc després, junt amb el seu germà Vicente.

Els detinguts foren maltractats i alguns torturats en les dependències policials, amb apallissaments i aplicació d’electrodes. Posteriorment foren jutjats sense garanties per la jurisdicció militar, condemnats i tancats a la presó, malgrat la valenta actuació dels advocats Rafael Molina Galano i Alberto García Esteve. Passaren per diversos penals: Jaén, Alcalá de Henares i la Modelo de València. Posteriorment foren jutjats de nou pel TOP amb els mateixos càrrecs, una més de les aberracions dels tribunals de la dictadura. En aquesta jurisdicció sentenciaren 11 persones per aquella manifestació. La vista es realitzà en octubre del 1968. Tot just deu anys després, la Constitució proclamava el dret d’expressió i la llibertat sindical, una conquesta que s’havia forjat amb accions decidides com la manifestació d’aquell dilluns de maig del 1967.