Els enemics de la pàtria valenciana

Quina facilitat ha tingut sempre l'extrema dreta per a sentenciar quan governa qui és o deixa de ser una determinada cosa. Per exemple, un "bon" espanyol, un "bon" cristià o un "bon" valencià. Ara prediquen sobre els valencians "de veres". 

Una jove estudia valencià en una classe d'Orihuela.

Una jove estudia valencià en una classe d'Orihuela. / Tony Sevil

Isabel Olmos

Isabel Olmos

Era un fred 5 de novembre de 1941, quan el règim franquista, a més d'afusellar milers de persones, creava el Patronat de Protecció a la Dona, un organisme nascut per a fer llaurar dret totes aquelles dones -abusades, prostituïdes, mares solteres, contestatàries, rebels, liberals...- que ells consideraven "extraviades" segons la moral de la dictadura. De fet, moltes d'elles (algunes menors d'edat) eren tancades en contra de la seua voluntat en convents o altres centres religiosos per motius tan dispars com portar la falda curta, anar amb un xic de la mà o haver sigut violades. La justificació, sempre, era salvar-les de la prostitució. Moltes d'eixes ordes encara defenen eixa "labor" en l'actualitat i, per descomptat, mai han demanat perdó a les seues víctimes, que es van prolongar en el temps fins a un escandalós 1985, ja amb diversos anys de govern socialista. Les dones, com sempre, les últimes a ser reparades per les injustícies comeses sobre elles. Un llibre meravellós, Indignas hijas de su patria, de les periodistes Marta García Carbonell i Maria Palau Galdón trau a la llum els actes vergonyosos comesos per estos ordes religiosos i la tortura diària a la qual se sotmetien desenes i desenes de "males" valencianes i, si voleu emocions fortes, escolteu els capítols titulats "Perdidas" del pòdcast "De eso no se habla", de l'escriptora i documentalista sonora Isabel Cadenas Cañón. Se vos regirarà l'estómac.

Recordava l'altre dia este llibre, el seu títol i la història esgarradora que comporta arran de l'esperpèntic missatge del diputat autonòmic de Vox, José María Llanos, acusant d'enemics de la terra valenciana i traïdors de la nostra identitat milers de famílies, xiquets i xiquetes, alcaldes i alcaldesses, professors i població en general que van acudir a les Trobades d'Escoles en Valencià el passat cap de setmana. Dic esperpèntic perquè, lingüísticament, el missatge no hi ha per on agafar-lo. Fins i tot els integrants de Lo Rat Penat s'han hagut d'haver enfadat i amb raó. Una cosa és no voler acatar les directrius de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè consideres que les carrega el diable, i una altra de ben diferent és intentar argumentar que el teu valencià replet de faltes és de Lo Rat Penat. Vejam, senyor Llanos, que els integrants d'esta veterana institució no són ximples i s'han adonat que vosté no n'amolla ni una en la llengua autòctona i ha intentat fer colar per valencià secessionista el que no és més que un xamó i ques de tota la vida. És a dir, traduir del castellà llevant lletres. Per l'amor de Déu, senyoria, que Ausiàs March, Isabel de Villena i Joanot Martorell escrivien en alguna cosa més que en un castellà a mitjan mutilar. No ens faça vosté tan mandrosos als valencianoparlants. 

De bons i mals valencians

Dit això, l'extrema dreta sempre ha tingut facilitat per a sentenciar quan governa qui és o deixa de ser una determinada cosa. Per exemple, un "bon" espanyol, un "bon" valencià o un "bon" cristià. Tampoc oblidem els "bons" treballadors, el "bon" immigrant, el "bon" pare de família i, sobretot, la "bona" dona (amb totes eixes accepcions que no van tindre les que van acabar en el Patronat). Totes elles es caracteritzaven per ser persones que no defenien els seus drets. Si alçaven la mà, ja eren "roïnes".

I jo no ho sé, senyor Llanos, com són eixos valencians "de veres" als quals vosté es referix, però li diré com són els valencians que acudixen a les Trobades des de fa dècades perquè els conec des que era menuda. Són valencians que voten a tots els partits polítics (fins i tot m'atreviria a dir que al seu, també, perquè als pobles hi ha de tot); d'esquerres i de dretes; valencianoparlants i castellanoparlants que volen dominar les dos llengües o que els seus fills ho facen. Són persones que entenen que com més, millor, i que expressar-se en valencià és un acte normal, com ho és fer-ho en castellà. No s'entendria el contrari, perquè és una ferramenta de comunicació, com l'anglés, el francés o el xinés. I perquè el valencià no és un "problema", senyor diputat, és una realitat. Li agrade o no. Perquè la gent que acudix a les Trobades són persones del món de la sanitat, empresaris, professors, funcionaris, mestresses de casa, cambrers, comerciants, botiguers, treballadors socials, cures, monges, esportistes, periodistes, personal del servici de neteja, carnissers, metges... En definitiva, la ciutadania normal i real. Jo no sé, insistisc, a què es referia vosté amb la seua frase que estos no són els valencians "de veres", perquè jo els veig tots els dies, amb estos ulls que es menjaran els cucs, només eixir de casa. Junt amb molts altres valencians, d'orígens molt diversos i tonalitats de pell diferents. Però clar, igual ells tampoc són valencians "de veres" i juren lleialtat a altres pàtries enemigues. Ves a saber. Potser també serà això.