La solidaritat guiava incansablement els passos de Benet Delcan. Volia ser mestre, per a ensenyar, per a compartir el seu coneixement i no guardar-se res per a ell a soles. I així ho va fer, desafiant els plans que tenia el règim per a una ment brillant com la seua. El mateix règim que el va separar de la seua humil família, del seu Ayamonte natal, als 13 anys, i el va portar a estudiar a Eibar. I, cinc anys després, a la Universitat Laboral de Xest on va estudiar Magisteri.
Però el seu cor fou encara més brillant que la seua ment i va decidir no presentar-se a les oposicions i a altres proposicions per contribuir a construir un projecte socioeducatiu ara pràcticament oblidat: l'Escola Agrícola Comarcal L'Horta. Un lloc on fills i filles de llauradors podien estudiar, continuar amb l'educació que la societat els negava, per la seua escassetat de recursos i on practicaven i es preparaven perquè cap terratinent s'apropiara de les seues vides. El professorat de l'Escola Agrícola, entre els quals es trobava Benet, feia classes de Matemàtiques, Física i química i Quadern del medi, entre altres coses i es desplaçava quinzenalment als pobles del seu alumnat (que traslladava els seus coneixements als terrenys familiars), on, a més de crear llaços d'amistat, transmetia les idees d'unió, cooperativa i sindicat com a mecanismes de defensa front a estructures verticals, en una època en la qual tanta falta feia defensar-se, quan Franco acabava de morir però el franquisme encara vivia i colpejava fort. L'agricultura era un ensenyament, però també una excusa. Un mitjà per a la conscienciació, per a la reivindicació, per a la transformació social, per al sentiment comunitari. I d'aquestes llavors van nàixer nous projectes, com el sindicat de la Unió de Llauradors i Ramaders, o xicotets col·lectius en diferents pobles, que dignificaven la vida rural i agrícola, tantes vegades denigrada.
Així, en la seua lluita per fer del món un lloc més just, des de la seua constant implicació i compromís social i polític, va descobrir el cooperativisme, una manera d'aportar una visió més assembleària i horitzontal i una perspectiva de classe a l'àmbit laboral i econòmic. I mentre sembrava solidaritat, Benito, va decidir ser Benet, amb cada lletra i amb totes les conseqüències. Va aprendre la nostra llengua i va estimar una terra que li deu part de la seua història. D'una història que no expliquen els llibres, sinó els iaios i les iaies, la de paraules tendres i memòria viva, la que narra els seus passejos amb bici al Tancat de la Pipa, els dissabtes de matí. La seua petita història que ens parla de la seua enorme contribució a la creació del teixit del cooperativisme valencià, on va desenvolupar pràcticament tota la seus carrera profesional.
Va participar en la posada en marxa de diferents projectes cooperatius però fonamentalment va desenvolupar el projecte de La Florida, que va dirigir durant un grapat d'anys i en aquest moment era President de Caixa Popular. Una petita historia que ens parla de la seua bondat, de la seua amistat, de la seua incessant lluita per la justícia social i el bé comú. Història que, simplement, ens recorda l'abraçada sincera i reconfortant a la porta de sa casa en el moment precís. Per això, Benet, mai no podrem oblidar el teu etern somriure.
