L'estructura urbana de la població d'Estivella es caracteritza per la vertebració dels carrers tradicionals a partir de quatre places històriques. Sens dubte, la primera, com en gran part de les poblacions, va nàixer al voltant de l'església. Però la segona i més principal va ser l'actual plaça de la Constitució.
El primer nom que se'n coneix és el de plaça Major. Esta denominació apareix en els documents del segle XVIII relatius a les preses senyorials. També en queda constància per la documentació de les reunions del Consell General del poble en les quals participava tot el veïnat. Hi ha un document, concretament el de la convocatòria d'una Junta General del 27 de maig de 1776, on el pregoner Juan Pañizo certifica que ha fet pregons «emplazando a todos sus vecinos que para el día de mañana a las dos de la tarde acudiesen a la plaza Major para la selebración de Junta...» El padró de 1780 esmenta que, entre altres veïns, hi vivia el forner Tomás Correcher i Josefa Ramos, sogra del promotor de la Santa Creu del Garbí.
Des del segle XIX es va imposar-se la denominació popular de Margalló. El padro de 1817 ja l'esmenta. Entre els que es trobaven vivint allí estaven els membres de la família de Rosa Salt, mestra de xiques entre 1767 i 1803. Amb este nom continuà almenys fins a la meitat del segle. De fet s'eixa manera apareix en el padró de 1849. Cal destacar que en eixa data ja s'hi ha instal·lat Joaquín Arbiol Blasco el qual almenys des de 1838 té allí el forn.
En la segona meitat del segle XIX la denominació torna a canviar. El padró de 1875 diu que és la plaça del Recreo. Allí es trobava l'escola de xiques i la plaça actuava de lloc on estes jugaven. Popularment es deia de la Costura per ser eixa la denominació que es donava a l'estudi femení.
El document indica que hi vivia el metge Fernando Mateu Salt. Sembla que allí s'ubicaven els vicaris. En el padró de 1889 hi apareix el capellà Manuel Franch. Altre informació que es coneix és que estava una botiga propietat de Joaquin Gamón i Vicenta Faulí.
Se sap que, per ser la plaça més important, se celebraven els festejos taurins i així va ser fins ben entrat segle XX. En el 1826 s'hi festejaren els destacats bous subvencionats pel comte del Castellà, baró d'Estivella i clavari de la Creu d'aquell any.
Posteriorment es coneix que es continuaren fent bous allí al voltant de la festa de la Mare de Déu d'Agost. Destacava el ritual de plantar l'om, una setmana abans dels bous, per situar al voltant d'este arbre la tradicional ratera. Al llarg dels anys hi han hagut diversos accidents taurins en la plaça. La documentació del consistori esmenta les ferides provocades a Francisca Peris Gamón el 1918.
L'Arxiu Municipal proporciona informació de persones i d'entitats que s'hi instal·laren en el segle XX. En 1909, en el número 5 de la plaça, es va ubicar el primer Centre Carlí. El padró de 1920 arreplega que estaven allí els barbers Manuel Tortonda i Vicente Tortonda.
En 1931, em proclamar-se la república, es va canviar la denominació a Vicente Blasco Ibáñez. Estava ja aleshores la carnisseria de Baltasar Gálvez com ho arreplega el padró de 1935. En aquells anys hi hagué polèmica perquè el tradicional mercat setmanal que se celebrava des de temps antics es va trasladar a la plaça de l'Hostal els veïns protestaren pels perjuïns que els suposava.
En acabar la Guerra d'Espanya novament va canviar de nom. Va passar a dir-se de José Antonio Primo de Rivera. Van situar-se tendes com la de Lupe, la drogeria de Maruja o la de pollastres de Rosa Obrer. Es consolidaren més espais amb nom propi com el rincó de José Maria.
Activitats
Balls, bous, actes festius i cine a la fresca tingueren allí vida. Es va fer el primer concert de la banda Unió Musical d'Estivella el 2 d'agost de 1981. Va ser la plaça destinada a recuperar les calderes de Sant Blai.També el lloc de la gran mascletà amb la qual els veïns acomiaden encara a Sant Roc el 16 d'agost.
Des de 1987 la plaça rep el nom de la Constitució. És encara el punt del mercat ambulant setmanal. Molts popularment li diuen del Palillo com a referent de la tradició urbana. Des d'allí la mirada del campanar i de la campana mitjana ens evoca la seua llarga història, la d'un municipi que un dia va tindre allí la seua plaça Major.
