Des dels primers llibres de Teresa Pascual, Flexo (1988) i Les hores (1989), la seua obra ha generat admiració per la personalitat de la seua veu poètica. Els seus versos creen atmosferes que suggereixen els plecs i la complexitat de la realitat que les paraules solen ocultar. És una poesia que relaciona l'aspecte sensitiu amb el reflexiu, que s'interroga sobre la pròpia escriptura, que sovint s'acosta a l'oralitat, que sempre assoleix eludir les manifestacions emfàtiques i els versos previsibles, perquè la sensibilitat i la intimitat sovint vertebren l'entramat poètic de l'autora amb versos zelosament depurats. Així mateix, com a preocupació o constants de la poesia escrita per dones aquest darrer segle, en Teresa Pascual hi és la representació del cos vinculada al llenguatge, a una persona en singular femení que diu el seu desig.
