07 de mayo de 2009
07.05.2009

Les conseqüències de la crisi

07.05.2009 | 03:37

Adrià Girbés Masià

La punxada de la bombolla immobiliària manifesta que una part de l´augment del benestar, renda i riquesa, dels darrers anys eren ficticis. El boom del crèdit bancari produïa esta il·lusió i ara s´ha de pagar amb un menor benestar que s´anticipa considerable. A més, a l´esclafit de la bombolla es sobreposa la greu crisi financera internacional que té un efecte multiplicador en la reducció en l´activitat de la economia espanyola.
Les previsions per a enguany i l´any que bé són de reducció important de l´activitat econòmica. Considerant alguns indicadors actuals com la contracció del crèdit bancari a les empreses, la baixada de la producció industrial i de les exportacions, i anticipant que el turisme d´estiu se´n resistirà molt, tot plegat pinta que la reducció de l´activitat econòmica farà més factibles les previsions més pessimistes, sinó és que les supera. És a dir menys ingressos públics i privats, menys ocupació, més empreses tancades, més dèficit,...
La conseqüència més dramàtica és una reducció massiva de la gent ocupada. Encara que socialment la pèrdua de feina resta compensada en part per les prestacions i subsidis d´atur, a mida que vagen esgotant-se les prestacions generarà un problema socialment ben gros. A tot això, en economia s´ha de tindre una mesura de proporcionalitat i resulta que aquest creixement ha comportat un increment excessiu de la població -un deu per cent més de població en menys d´una dècada- és molt arriscat. Damunt, esta nova població té una cultura que afavoreix taxes de natalitat més altes i és més sensible als incentius de natalitat.
Davant aquest panorama, les famílies estan estalviant més i reduint el consum. El comportament individual de les famílies és prudent i racional, però la suma de les accions individuals genera un cercle o espiral descendent: menys compres, menys producció, menys ingressos, menys consum,... Per això, aquells economistes nord-americans que coneixen millor el funcionament de la macroeconomia (per això anticipaven el que podia passar) com el premi nobel Stiglitz, Delong, Blanchard i altres recomanen que l´estat relleve a les famílies en la despesa.
Però no de qualsevol manera sinó amb una estratègia que podria explicar-se esquemàticament amb la metàfora d´una família. Si una família s´ha d´endeutar ha d´utilitzar el crèdit i comportar-se de manera més austera a fi que puga tornar el crèdit i pagar els interessos. Així, una part del crèdit ha d´anar als membres més desafavorits ( els desocupats), però s´ha de finançar als membres més emprenedors i als que tenen capacitat per a formar-se (innovació, educació,..), com també s´ha de condicionar la casa familiar (sostenibilitat i infraestructures) perquè utilitze energies sostenibles i fer reformes necessàries en la casa. Fora de la metàfora, l´estat ha de gastar més, però l´endeutament públic –ara rodant el quaranta per cent del valor de la producció anual de béns– té els seus límits. D´una banda la Unió Europea imposa uns límit al dèficit, i, d´altra, ha d´haver prestamistes que deixen diner però que ara també volen cobrar interessos més alts com també hi ha menys disposició a prestar. També diuen els economistes al·ludits que ha d´augmentar la despesa conjunta de les principals economies del mon.
La situació actual de més població, menys producció, rescats bancaris, escasses oportunitats laborals, el context mundial de recessió,... implica que serem prou més pobres, cosa que cal acceptar i modificar l´estil de vida. Podem donar per descomptat que apareixerà una conflictivitat social de classe i entre territoris per qüestions de redistribució que requerirà formes noves de gestió.
D´altra banda, durant l´etapa de vaques grosses moltes administracions gastaven molt alegrement. El control democràtic de les despeses és molt defectuós perquè no ha evitat ni el malbaratament ni la corrupció. Per això, igual com ara es parla de regular els mercats financers també en les circumstàncies actuals cal una millor regulació del sector públic, cosa que és més fàcil dir que fer. Diuen també aquests economistes el sector públic ha d´assignar amb austeritat i responsabilitat els recursos públics cap a projectes repensats que preparen un creixement econòmic sostenible, sinó ens abocaren a un escenari social de vertigen.

* Economista.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook