Amb el vent de tempesta, aquest matí he vist una capsa de cartró que recorría les artèries —no m´atrevesc a escriure els bulevards— del pol·lígon industrial. Era una capsa grossa i buida. No hi havia res al seu interior, en no ésser el vent que l´arrossegava d´un extrem a l´altre. No hi havia res, però la capsa era plena d´un vent rebec. Més tard ho he contat al meu amic, l´ase ronyós. No li agraden les ventades. Cruixen els arbres, s´alcen les polsegueres dels camins i l´aigua dels pous tremola i s´inquieta.

-No hi ha qui pugui fermar-lo, el vent —diu l´ase.

I ha citat un vers esplendorós d´Ausiàs March: «Foll és aquell qui el vent fermar volia».

Persisteix: -Debades tractaràs de fermar-lo. No es deixa fermar, el vent.

A les tertúlies de la ràdio els economistes vaticinen infinites catàstrofes. Ploren i ploren. També la premsa plora. Als desgavells econòmics s´ajunten els desastres ecològics que ens sobrevindran, segons asseguren els estudiosos de l´escalfament global. Em fan pensar en la Sibil·la i en els seus auguris apocalíptics. Gran foc del cel davallarà, daran els peixos horribles crits? I el vent. Ningú no és capaç de fermar-lo. La capsa n´és plena i es desplaça d´un extrem a l´altre.

-Ploren? —diu l´ase—, doncs existeixen. No és dolent plorar. La meva mare deia que hem vingut a aquest món a plorar.

-No m´atrevesc a afirmar —he dit—, que plorar fa feliç a la gent. He sentit dir que una de les coses que agombola el dolor i atenua les dificultats és riure. Potser no hi ha res més eficaç.

-Un país veritablement feliç, assegurava Stalin, no té necessitat de riure. Però no crec que tingués raó. I em sembla vergonyós citar a Stalin.

Des de la finestra del meu estudi puc veure les muntanyes. Es retallen sobre un cel empolsegat. Més a prop, els tarongers que rebenten de fruita. Ha entrat l´hivern i tota la gamma de colors s´ha obscurit. De sobte, el paisatge és opac. Només brillen les taronges, un rastre de sol sobre la intensitat del verd. Ha passat un esbart de coloms. A contrallum, m´ha semblat que eren negres. El lledoner no acaba de desprendre´s de les darreres fulles. Potser el vent d´aquest matí les haurà despenjat, finalment.

-De bon matí —diu l´ase— les figures del pessebre han partit de cap a la cova. Aquell que hi duu una ovella, el qui hi porta una taleca de farina, un pollastre, una coca amb tallades, un bòtil de mel, una senalla de nous. Han passat per aquí, a prop. Hi van, com empesos pel vent. Mentre, la capsa arrossega la seva buidor tràgica.

-Per què, tràgica? —he preguntat.

-No ho sé. Potser esperen que trobaran Godot. He parlat amb ells i diuen que hi tenen una cita.

-De què han de parlar? Quin assumpte han de tractar amb Godot?

-No ho sé. Semblaven un grup de refugiats. Fugen. Estaven avorrits. Els han dit —ells pensen que era un àngel—, que Godot no vindrà, avui. Fa massa vent. Potser vindrà demà. Demà, ben segur que vindrà.