En català (o valencià)? Sí gràcies!

Fornés pense que no fa exactament això, -no veu les coses com les veuen a Madrid-, allà no solen tenir amics ´catalanistes´, ni valencians, allà ens interessa veure com a ´madrilenys´ tots pel temor que sigam també una manera d´ssers catalans a la valenciana; al contrari, és encomiable que Fornés tingués amics catalanistes, dels que tot ho volen en valencià, i davant la mort del seu amic ´catalanista´, en última instància, Lluis Fornés es posés, una mica, en el lloc de l´altre, i no considerés adequat, ni just, ni lloable, ni edificant, que, després d´haver dedicat la seua vida a la defensa aferrisada, valenta i decidida del català, del País Valencià i dels Països Catalans sencers, no gosara cap dels seus ´poregosos´ companys i amics, -en la cerimònia civil-, afirmar, clarament i rotunda, que el que aquesta persona defensà al llarg de la seua vida fou el català, el país valencià i els països catalans, altrament dit, països de parla catalana [o valenciana]; deia Fornés, i deia bé, -´si és que fou així´-, que s´anaven amb eufemismes covards i el·lipsis envitricollades a la manera de dir que inaugurà el document del CVC (Consell Valencià de Cultura) en la creació de l´AVL,[ que si ´la nostra llengua´, que si ´el nostre país´, que si la nostra cultura ´compartida´, que si l´antiga corona d´Aragó], com si haguérem estat oprimits durant més de tres segles, en dictadures i "democràcies", i encara continuarem igual d´oprimits (o més!) sense avançar ni un milímetre; com si ens hagueren intentat genocidiar culturalment i lingüísticament -per fer-nos desaparèixer del mapa, als valencians i catalans- i molta gent ho haguera assumit això del genocidi, -alegrement i banalment-, amb complicitat ´culpable´ (de minoria d´edat, segons Kant), inclús els nostres màxims defensors de la nostra ´catalanitat´ o valencianitat, cosa del tot inversemblant perquè hem assistit a soterrars on s´ha parlat clarament de la nostra valencianitat i catalanitat, sense embuts, dissimulacions ni disfresses; quan això passa és com si el mot català s´haguera tabuitzat, censurat i criminalitzat en formar, hegemònicament i (des)´instructiva´, una identitat malsana, malaltisa, empeltada de dominació espanyolista [o ´valencianista´ regionalista], anticatalanista, xenòfoba, plena d´anomalies, d´autoodi i de racisme contra la nostra pròpia llengua i cultura catalana [o valenciana], que resta profundament pertorbada i en risc imminent de desaparició social en els esferes públiques, sobretot que depenen de les decisions institucionals que estan adduides per l´espanyolisme més antivalencià i anticatalà. És a dir, ple d´autoodi contra la nostra pròpia llengua, cultura, societat i país, [valencià o català] per tal d´aniquilar-la del tot. No esperen aquestes sàtrapes criminalitzadors que la ´mortaviva´ (Llombart) termine de morir del tot, la volen soterrar encara en vida, sense cap escrúpol, la censura institucional de TV3, del terme català, PV, PP.CC., etc seria un avanç o anticipació de la mort que anhelen, desitgen i sospiren contra la nostra llengua, cultura, llibertats,drets i país.

Em sembla que Fornés ´encertava´, aparentment, en el diagnòstic, li donava al centre de la diana emocional, i entenc que li fera ràbia enmig del llagrimal sec i amarg, en l´emoció per la pèrdua de l´amic, pels tabus, les censures, la manipulació i les enganyifes que s´han imposat, ´idiotament´ [amb plena consciència i programació des dels mandaris politics de l´estat, des del centre i les sucursals], per invisibilitzar el català [o valencià] del nostre país, sense reconèixer la nostra llengua al mateix nivell que el castellà a Castella o el francés a França, posem per cas i despenalitzar-la, la nostra, a tots els parlaments del món per garantir la seua supervivència, visibilitat i prestigi. No obstant, amb el que no estic d´acord -amb Fornés- és que afirme, -tot i que ´críticament´ i irònica-, que "el futur és nostre", encara que matise que no sàpia ben bé què significa això; perquè el futur, -massa ho sabem-, no pot ser ´mai´ nostre, és i "serà" dels nostres adversaris i enemics que ens voldrien batre del tot; és i ´serà´, segurament, dels que aspiren a esborrar-nos de la faç de la Terra, uniformitzant-ho tot, de pressa de pressa, amb subvencions per induir l´idiotesa i l´alienació social, cultural i ´nacional´, atropelladament i violentant el nostre dret a la llibertat i a l´avenir en valencià-català. No hem tingut un passat digne i lliure almenys durant els darrers tres segles, no tenim cap present, mínimament, digne fins que no canvien els déus i llurs acòlits derivats orientats com a monoteismes excloents de la diversitat humana en la composició identitària.

Perquè com explicava excel·lentment, el secretari de les joventuts socialistes del País Valencià, el mateix dia que Fornés al Levante-EMV, -posant en relleu un joc de discriminació intel·ligent i flagrant, el valencià està perseguit i exclós enmig d´una societat que es voldria ´democràtica´ (a RTVV, a l´educació, a la cultura, als mas media, a la policia, a sanitat, a les institucions, etc) i enmig d´un estat de dret que no ho és massa o gens, si més no, per a nosaltres, els valencians, catalans i balears, relegats de les institucions espanyoles a ser mera comparsa, a ser perseguits, vedats, censurats i prohibits indignament; miren les represàlies dictatorials del ´corregidor´ Bauzá, president de les Illes, a les Balears, contra els tres primers directors d´Institut d´ESO i Batxillerat que no apliquen el seu decret anticatalanista i no acaten l´oprobiosa, indigna i humiliant llei Wert d´espanyolització, classisme i analfabetisme funcional. Al País Valencià, els governants del PP fan, si fa no fa, el mateix que aquell sàtrapa de les Illes posat pels de Madrid per a imposar l´espanyol, per davant i per darrere€.

El senyor Fornés, almenys en aquest artícle ("En català?"), s´acostava a vore i fregar la magnitud de la tragèdia de l´opressió que hi ha al nostre país [valencià], el que no sé, -i m´ho pregunte sense ironia-, és si n´és del tot conscient i s´ha interrogat prou, que, potser, les seues ´belles´ i antigues teories occitanistes sobre la genealogia comuna de la llengua valenciana, catalana, balear, provençal, aranesa i occitana, ajuden, [no tant, per supost, com els que cerquen, amb subvencions, l´origen del valencià a l´arqueologia íbera], a incrementar l´embolic, el soroll, la ignorància, l´anticatalanisme, l´odi, la manca de respecte cap al valencià-català i l´incivisme al nostre país. No perquè Fornés defense que es diga també "llengua valenciana" (que es diu abastament), ni perquè reivindique el mot ´lo´ o les formes genuïnes valencianes, -amb això, puc coincidir amb ell si no es fa com a manera d´atacar la unitat de la llengua catalana sencera-, sinó perquè en "posar en qüestió" la catalanitat del valencià, se l´ubica amb els que neguen la unitat de la llengua, amb els que estan en contra de l´estensió social a tots els àmbits del valencià, amb els que culpen els "catalans" i encara més els "catalanistes" de totes les desgràcies que passen al País València, [inclós responsabilitzant al pobre Joan Fuster, que en glòria estiga!], són aquells filòlegs del ´llogaret global´ que responsabilitzen a l´IEC de la situació de cert retrocés i davallada de la llengua catalana o valenciana al PV, o al senyor Pompeu Fabra i les seues "Obres Completes", i, sovint, sembla que s´uneix Fornés amb els que voldrien que el català del País Valencià fóra considerada llengua subordinada, ´conflictualitzada´, disputada, no prestigiada i a excloure del tot; massa sé que es tracta d´una interpretació, segurament, ´errònia´ i molt falsa, però, sovint, alguns lleugers tics, anticatalanistes i localistes temperamentals o folckòrics del cantant de Jesús Pobre que cantava allò de "Tinc un manec de tres pams i mig" o "De Pedeguer a La Xara", el situen, vulga o no vulga, amb els que censuren i persegueixen el catalanisme [o valencianisme polític] al País Valencià i voldrien que no existirà aquest corrent ´catalanista´ o dels que veden que algú puga dir, clarament, en un soterrar i on li plaga, País Valencià, "països catalans" o català, com si encara estiguérem en la dictadura anterior o en una democràcia coixissíma, malgirbada i geperudíssima. Sense censures oprobioses i ignominioses. Com sembla que, fa poc, li ha passat al nostre estimat cantant de Xàtiva, Pep Gimeno "el Botifarra", per cantar una cançó que es diu ´País Valencià´ i ha rebut atacs d´un grupet violent que s´autodenomina ´valencianista´, però, en realitat és l´excusa per atacar tot lo valencià; perquè aquesta gent està en contra, rabiosament, dels nostres cantants en valencià, es diguen Raimon, Feliu, Pep, Miquel Gil, Pau Alabajos, Eva Dènia, Al Tall, Obrint Pas, Rafa Xambó, La Gossa Sorda, Pep Laguarda o Joan Lluís Llopis de Rafelbunyol, com va analitzar Vicent Bello a "La pesta blava", Francesc Viadel a "No mos fareu catalans. Hª inacabada del blaverisme" i Vicent Flor a "Noves glòries a Espanya". No onstant, enmig d´una censura ferotge i de l´hostilitat, han tiguet el coratge civil d´analitzar, en profunditat, les causes de la situació del nostre País Valencià. Han pensat el nostre país, des dels interessos del valencianisme, com feu Joan Fuster.

Per tot el que he dit abans, em sembla ´excel·lent´, (així ho he volgut interpretar), que ´critique´ Fornés les censures contra el País Valencià, contra el català i llençe un cert ´crit´ en favor de la llibertat d´expressió, també per poder dir ´català´ -amb tranquil·litat- per banda de l´AVL i qualsevol persona sense que ens agredesquen els bàrbars i terroristes; tot i que siga que li haja vingut aquest rapell reflexiu, ´in extremis´, davant l´espectacle de la mort del seu amic i de la repressió i l´autocensura d´aquells que no gosen dir-li català al valencià, però sí que li diuen castellà o espanyol a l´andalús, a l´argentí o a l´equatorià, sense cap problema, d´aquells que diuen sempre "Espanya" o "Comunitat Iberoamericana", però no gosen dir País Valencià o Comunitat Catalànica o PP.CC. Per què? Que el dret a la llibertat d´expressió no ens inclou a la ´ciutadania´ [valenciana, balears, principatina o] ´catalana´?

Cal "Per sortir de l´amari linguistic", atrevir-se a dir ´català´, clar que sí, -desacomplexadament-, els psicòlegs valencians, Gemma Sanginés i Ferran Suay, han preparat un manual d´autoajuda que haurien de llegir-se, almenys, tota la gent valenciana, balear i catalana. Si algú dels que assistiren al soterrar de l´amic de Lluís Fornés, s´hagués llegit aquest manual psicosociolingúístic, o el de Francesc Ferrer i Gironés "Catalanofòbia" o el de Josep Benet "L´intent franquista de genocidi cultural de Catalunya", de Josep Benet, segurament, haguera gosat esmentar País Valencià, "llengua catalana", "català", comunitat catalànica o Països Catalans, sense tants prejudicis i complexes que estan fora de lloc en una societat democràtica, no tant corrupta i decent. No costa tant, si s´intenta, el racisme, l´addició a la xenofòbia i la por a la llibertat es pot guarir, tot i que calg assajar davant d´un espill primer, mirant-se a la cara sense pors ni vergonyes. Només cal creure que el futur està a "les nostres mans", en el sentit que tenin dret (o l´huríem de tindre) a tenir drets i llibertats per a decidir, almenys com parlem en públic, com s´expressem i com anomenem les coses que ens importen i estimem, i, llavors, l´avenir, potser, ´serà´ una mica més ´nostre´ que dels nostres enemics que voldrien que no existírem; sobretot si ens posem en marxa i perdem tantes pors castradores que ens bloquegen i paralitzen cap al no res de l´anihilament. Des de l´universalisme i la racionalitat il·lustrada [o inclús ´postil·lustrada´, siga el que siga això], hem de poder dir-li català al nostre valencià (i al revés), hem de poder dir País Valencià o Països Catalans als nostres països de la comunitat de parla catalana. Els hem de sentir, -afectivament i efectiva-, com a ´nostres´ a pesar que durant tant temps s´ha fomentat, a posta, l´enfrontament i la confrontació per dividir els valencians, en primer lloc i per separar-nos als valencians, en segon lloc, dels balears i principatins[ catalans, si volem continuar sent valencians].

No hem d´esperar a morir-nos perquè l´amic Fornés respecte i entenga que hem d´expressar-nos amb absoluta llibertat, [com si estiguérem en una democràcia, ´com il faut´]. Sense esperar burles, mofes i befes que s´haurien de dirigir, millor, contra els opressors que, ridículament, han tramat i deformat la nostra realitat valenciano-catalana fins a (trans)tornar a molts valencians en enemics de si mateix i contraris, -culturalment i identitària- als catalans d´altres llocs i sobretot del nostre País Valencià que som els qui hem de suportar les seues impertinències i agressions antidemocràtiques i violentes, com Vicent Flor i d´altres a la presentació del seu llibre "Noves glòries a Espanya" a l´FNAC.

En realitat, els que assumim la nostra valencianitat catalana, tranquil·lament, enmig d´un ambient sovint una mica atiat i exacerbat d´hostilització (tot i que no sempre), no se´ns pot titllar de traidors, ni de deslleials, ni de renegats a la llengua, cultura i país (valencià o català). De fet, som els que més volem viure sempre en valencià i reivindiquem el nostre dret a poder continuar sent valencians [o valenciano-catalans o catalans a seques] en un context de globalització uniformitzadora que va en sentit contrari al respecte a la diversitat i excita i anima un procés d´expoliació cultural, fiscal i social exterminadora de les llengües, països i cultures xicotetes i sense la protecció de tenir un estat propi i favorable als nostres interessos vitals; llengües i cultures que han sigut arraconades i minorades al seu propi país per una interpretació del ´progrés´ en clau estatalista i "cosmopolita", en la configuració internacional, que ens duu a albirar el risc de la nostra (dis)continuïtat com a poble diferenciat. L´actual alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, al seu assaig "Contra el cosmopolitisme" va fer una crítica contundent i prou sòlida als desastres d´una intepretació ´cosmopolita en clau abstracta, des d´un universalisme desarrelat que extermina allò propi i s´abraça a tot allò que ve de l´Imperi de Hollywood, de la Moncloa, de Berlín, de Xina o de la Casa Blanca.

Per tant, poca broma. Perquè, el contrari, em sembla que és trobar-se davant les interdependències perverses que hi ha entre la irreflexió i la maldat, segons conclou Hannah Arendt al ´post scriptum´ de la crònica sobre el judici a "Eichmann a Jerusalem". Ens hauria de fer pensar per a canviar el que calga i contruir un país [valencià, català, hispànic, ibèric, europeu o terràqui] realment democràtic, respectuós amb la diversitat i civilitzat fins al punt d´admetre que pugam dir, -sense conflicte, allà on ens dóne la gana- ´català´, ´llengua i cultura catalana´, ´País Valencià´, Comunitat Catalànica o Països Catalans; jo, senzillament, ho he fet al llarg de la meua vida a tot arreu sense massa conflictes (alguns irrisoris, còmics i inclús divertits, altres desgradables perquè m´han mostrat les misèries de la sordidesa d´alguns humans) i molt de creixement espiritual, personal i social. Perquè, altra cosa, abdicar de nomenar com vulgam dir-li a la nostra pròpia llengua i país, és abandonar-se als enemics sense resistència i sense lluita, deixar de banda la nostra pròpia humanitat i dignitat; em sembla que fóra com no considerar-se criatures ´dolcíssimes´ del món amb capacitat de creativitat per anomenar les coses amb els mots que triem nosaltres lliurement; és aceptar esdevindre una caricatura monstrenca, indigna i indecent d´una societat que no està a l´alçada dels mínims drets humans, de drets i de llibertats democràtiques. En un País Valencià així, en minoría d´edat perpètua, on no poguerem cantar en català i expressar-nos, lliurement i dignament, no pagaria la pena el viure; els qui des dels poders institucionals hegemònics han fet tot el possible per silenciar-nos, censurar-nos i oprimir-nos del tot, haurien triomfat, ens haurien vençut del tot i això seria com la victòria de la barbàrie aniquiladora de la colonització inhumana. No em puc creure que ningú, que raone una mica puga desitjar un país així, inominat, que no pot dir-li català a la seua pròpia llengua, ni catalana a la seua cultura valenciana distinta a la castellana [o espanyola]. Perquè, simplement, és tracta d´assumir algunes ´evidències´, que, Manuel Vázquez Moltalbán advertia, que, sovint, allò òbvi era el més difícil d´acceptar, sobretot pels qui volen fabricar una realitat a la seua conveniencia i interés, manipulant, tergiversant i negant els drets i les llibertats dels ´altres, dels que no pensen exactament com ells (o no tenim la seua pell o cervell), dictant inclús com hem de dir nosaltres la nostra pròpia realitat, llengua, cultura i país o països. Per desgràcia, hi ha massa gent, que,a les perifèries, s´habitua al sucursalisme, a l´esclavitud, i accepta plegar-se, ésser satèlit i doblegar-se a les consignes del que dicten els ´amos´ del centre del món. Per por al ´conflicte´ de la vida mateix. A l´extrem, inclús, obeeixen la consigna de ser cómplice i seguir les regles del joc brut que ens porta a la nostra pròpia mort, al nostre propi extermini, a silenciar-nos i invisibilitzar-nos (Vicent Soler, a "L´ofici de raonar") com valencians o catalans ensems. O Joan Francesc Mira a "La nació dels valencians", demana l´estrictivisme valencià on es dimiteix de la possibilitat de projectar-nos, políticament i conjuntament, com a valencians, balears o catalans, només, autolimitant-nos a l´esfera lingüística i cultural, però excloent per autocensura l´esfera política del nostre domini, com si no tonguérem dret... I, al meu parer, això, clar, és inadmissible, a no ser que es participe festivament o tristament del nostre propi aniquilament i autocastració humana; com si es tractara d´un carnestoltes e la vida on podem portar totes les màscares tret del nostre propi rostre polític valencianocatalà. Perquè en aquest estat espanyol, la nostra ´personalitat´ [valenciana o catalana] està exclosa. "Only spanish!"; si renunciem al vessant polític, després caurà també l´esfera cultural, lingüística i tot avall, sense sostre. No podem renunciar els valencians a la nostra projecció política en el món, amb tot els drets i llibertats, inclús a teir estat propi, amic i no hostil. Perquè la dimensió política forma part de la nostra pròpia esfera d´humanitat, de la nostra manera d´estar en el món a l´eix mediterrani. ¿Com anem a limitar-nos, estrictament al´esfera administrativista que ens atorguen o, millor, per què ´renunciar´ a la nostra perspectiva política? En tant que humans, els valencians i catalans, no hem de autolimitar-nos en funció del que ens marque un estat hostil que ens combat per excloure´ns en tant que valencians o és que som ´metecos´ o esclaus? O és que sols podem desenrrotllar la nostra condició, cenyida a l´esfera lingüística i cultural, però no les nostres aliances socials i polítiques més convenients i interessants perquè la nostra ´polis´ tinga un lloc al món sense el temor a un estat exterminista?

Em sembla molt bé que Lluís Fornés, aparentment a ´contracorrent´ -i en realitat en complicitat amb el corrent hegemònic més banal-, critique, (quasi sempre o sempre), el valencianisme ´catalanista´, -està en el seu dret en l´exercici de la seua llibertat (i la dels més poderosos exterminadors)-, perquè enfrontar-se a governs, estats i opinions públiques per a defensar, de veritat, la llibertat d´expressió, de pensament i els valors cívics del nostre poble, país o ´estat de dret´, requereix coratge; sovint, és molt més fàcil deixar-se portar pel corrent hegemònic i dominant del que marquen els reis del mambó en cada moment€ sobretot els que més poder, mitjans i ´money´ tenen; això, sens dubte, és molt més agraït i més còmode. Però, quan es fa això, s´observa que la musculatura moral i cívica esdevé flàcida, ja que tot consisteix en arrimar-se, quasi sempre, a l´ombra del millor arbre i si no hi ha ombra per aixoplugar-se, al lloc on el sol més escalfe. I això, civícament, és tant ´pertorbador´ o més que els efectes que genera el ´catalanisme´ en el soterrar d´un amic que ha estimat la seua llengua, cultura, terra i país i a causa d´una censura, autocensura i opressió de segles que s´hauria de superar del tot, no els seus ´amics´ no s´han permés ni dir el nom de cada cosa que ha estimat amb passió. I s´hauria de fer, -això de poder expresar-nos en llibertat, perquè la llibertat ens farà lliures, ens autentificara i ens farà molt més ´vertaders´, si més no, més sincers i honests amb nosaltres mateix; i m´agradaria pensar que en el senyor Fornés també podem tenir un aliat de la nostra llibertat d´expressió com a ciutadania amb drets, com a éssers humans, més enllà de si ens declarem valencians, catalans, xinesos o tailandesos. Per poder ésser nosaltres mateixos, en la nostra manera d´expressar-nos, la que escollim en l´exercici del nostre raciocini i criteri huma orientat geogràficament i històricament. Perquè, com deia sant Vicent, cascú és cascú, i nosaltres, els valencians, (inclús els més ´catalanistes´), per què hauríem d´ésser menys que els altres per decidir el que més ens convé? Per què hauríem de renunciar a decidir, segons la nostra llibertat i dret, projectar-nos, socialment, comunicativa i política, al món del segle XXI, en funció dels nostres interessos de supervivència de reproducció social i d´avenir?. A no ser que es compartisca la noció de ´democràcia´ del regidor del PP de Pegó, Eduardo Siscar, que davant d´una intervenció de Saül Ortolà portaveu d´Esquerra Pego, reclamant una pluralitat efectiva i sense censures a l´emissora municipal Ràdio Pego, perquè fa temps s´exclogué a gent d´esquerres, el regidor Siscar qualificà a l´altre de "moniato" i "mamarratxo". No puc creure que algú que considere al seu amic així, vaja al seu soterrar, seria d´ésser un hipòcrita; mofar-se´n, com adverteixen alguns, seria crueltat; un ´esclau´ burlant-se d´un altre en pitjor situació; allò de ´li diu el mort al degollat´; em sembla, senzillament, inconcebible.