Algunes societats, no reconciliades amb el seu pasat, estan condemnades a marginar una bona part de la seua història a l´hora d´interpretar el present i de pensar el futur; per aixó manipulen realitats que els resulten incòmodes i neguen evidències que no els interessen.
Açò pasa en la societat valenciana, on des del poder s´afavoreix una actitud negacionista, cada vegada que es parla de la Guerra Civil espanyola. Fins i tot, quan es tracta de conservar vestigis de construccions militars que sobreviuen al territori valencià, prefereixen oblidar-se´n fins que desapareguen. Molts podrien ser els exemples; per la seua actualitat, vull destacar les restes de la torre de defensa de costes soterrada en el que fou poliesportiu del Saler.
El govern municipal de València actualment està desmantellant aquestes estructures esportives. És una oportunitat única per a recuperar una de les obres d´enginyeria militar més importants construïdes a València en el segle XX. Així sembla que ho ha entés el grup municipal Socialista que, a través de Salvador Broseta, ha proposat la recuperació de la torre i proximament presentarà una moció al Ple municipal per formalitzar aquesta demanda.
Quin interés pot tindre l´estructura defensiva del Saler? Cal començar dient que probablement la torre no va arribar a ser utilitzada, ja que s´acabà a les darreries de 1938, quan la guerra estava desplaçada a altres escenaris i València no era objectiu militar principal, com ho havia estat entre abril i juliol del mateix any.
Per a contextualitzar la importancia de les construccions cal recordar que el coronel Ramiro Otal Navascues, cap de la Defensa de Costes del Mediterrani, en la tardor de 1937, demanà l´execució urgent d´un projecte integral de defensa del front maritim del Mediterrani, atacat de manera permanent pels vaixells franquistes amb l´ajut de les armades italianes i alemanyes. Les instal·lacions industrials i els ports eren objectius principals d´aquells atacs aèris i marítims i hi havia també l´amenaça d´operacions de desembarcament d´unitats militars al litoral republicà, en el cor de la rereguarda.
Pel que fa a la defensa maritima es dissenyà un sistema fonamentat en tres nuclis de bateries principals i altres de complementaris. Dues torres de dobles canons, procedents del cuirassat Jaume I „inutilitzat el 17 de juny de 1937 per un greu incident, fortuit o provocat, mentre el reparaven a Cartagena„ serien situades junt al far de Canet d´En Berenguer i a la platja del Saler. Des d´aquestes dues torres restava sota el foc republicà la franja costera des de Moncofa fins al Perelló i ports tan importants com els de Sagunt i València, estaven protegits de qualsevol intervenció marítima enemiga. L´abast dels canons Vickers de 30,5 d´aquestes torres era de 12 km per a tirs de precisió, 18 km per a tirs de zona, i de 20 km per a tirs de fustigament. En el punt de confluéncia de l´abast d´aquestes bateries, a l´altura del Puig, hi havia un sector d´ombra, sense batre, des d´on era possible a l´enemic disparar contra el port de València. Per a resoldre aquest buit defensiu, s´instal·là al turó de la pedrera, als afores del Puig, una bateria de dos canons de 15,24, d´abast més reduït „uns 12 km. Amb la bateria construïda a Cullera, quedaven protegides les platges obertes valencianes fins a Xeraco.
En aquell sistema, era peça principal la torre del Saler. És una obra de gran complexitat tècnica, ja que calgué construir una base que permetera l´assentament de la torreta amb dos canons, amb un pes aproximat de 400 tones „cada canó pesava 63.770 kg. A aquesta càrrega permanent, calia sumar-li una sobrecàrrega màxima de retropropulsió per cadascun dels tirs. De 394 tones, si es disparava amb el canó horizontal i de 103 si es feia amb l´angle màxim d´alçada de 15º. Pel fet que la instal·lació s´assentava sobre arena de platja, calia fonamentar-la amb pilons clavats al fons de la plataforma. La torre tenia una forma troncocònica (per això se la coneix popularment com «el copó de Miaja»). Les mesures exteriors són de 15,382 metres de diametre superior i de 16,581 en la part inferior.
Els altres dos components de la bateria foren una casa per a les màquines que generaven l´energia per al moviment dels canons i una altra per a les càrregues i els projectils, dividida en dos departaments, separats per un mur d´un metre de formigó per evitar explosions per impacte. Les cases estaven comunicades amb la torre per galeries fortament blindades. El conjunt quedava soterrat sota les dunes i només la torreta amb els canons era visible, ja que es terraplenà l´exterior amb arena de les dunes.
El pes dels projectils era de 386 kilos i el de la càrrega de pólvora, de 128. Era per tant molt difícil desplaçar aquests elements de l´obús desde el lloc d´emmagatzematge fins a la boca del canó „entre 25 i 50 m. de galeria. Per a facilitar el moviment de les peces, es va instal·lar un sistema aèri de transport sobre vies per a uns carrets on anaven projectils i càrregues. Aquest moviment es podia fer de manera automàtica des de la porta de descàrrega del vehicle de transport fins a la boca de de canó.
Més de vuit mesos tardaren a executar-se les obres, que suposaren el consum de 120.000 kilos d´acer en redó i més 6.700 d´acer en perfil, emprats per a fer l´armadura dels més de 6.533 metres cúbics de formigó hidraulic empleats en la construcció. El cost inicial pressupostat fou de 1.639.913 pessetes de l´època.
Una part considerable d´aquestes construccions està encara sota les antigues instal·lacions esportives del Saler. Amb la intervenció actual de l´Ajuntament de València en este paratge, i considerant que la zona està declarada Bé de Rellevància Local pel mateix ajuntament, no resultaria excessivament costosa la recuperació total o parcial de les restes. Això incrementaria el valor cultural d´un lloc de gran interés turístic i permetria mostrar una lliçó viva del nostre passat històric.
Els articles del periodista Rafael Montaner publicats en Levante-EMV el 29 d´agost i l´1 de setembre són una excel·lent base informativa per comprendre millor l´interés d´aquesta operació de salvaguarda del patrimoni.
