Friquis a Auschwitz

L´anomenen turisme de la memòria o turisme negre. Els últims anys s´ha posat de moda visitar llocs que han sigut al llarg de la història escenaris de grans tragèdies humanes: Txernòbil, Hiroshima, Auschwitz, Sachenhausen, Dachau... Escenaris de genocidis en sèrie o tragèdies que han causat el dolor, el patiment i la mort de milers i milers de persones de la manera més perversa, premeditada i criminal que hom puga imaginar. És necessari no oblidar mai i que tothom conega personalment els escenaris de l´horror, que tothom conega fins on pot arribar l´instint maligne de l´ésser humà, no cal dir-ho. I cal acceptar que el morbo de la tragèdia sempre ha interessat històricament els humans per unes raons o per altres. A més, la indústria del turisme és un gran fenomen de masses postmodern i un dels pilars de l´economia mundial, sens dubte.

Tanmateix, un realitzador ucraïnés, Sergei Loznitsa, ha presentat a la Mostra de Cinema de Venècia d´enguany un documental, Austerlitz (el títol d´una novel·la de W. G. Sebald), en el qual mostra d´una manera clara i concisa l´altra cara de la moneda d´aquest turisme negre. El film està gravat en blanc i negre amb una càmera fixa i sense narració. La intenció de l´autor ha sigut contestar la pregunta: «Per què la gent passa un cap de setmana de plaer en un lloc tan ple de dolor i d´horror?»

Turistes ataviats amb les càmeres fotogràfiques de rigor, roba informal, menjant entrepans o llepolies, bevent refrescos, com una jornada qualsevol de caràcter turístic. Loznitsa va estar a Dachau i Sachsenhausen, els camps de concentració pròxims a Munic i Berlín, i la impressió que va extraure no va ser gens positiva. Les persones es mostraven indiferents al passat i es feien selfies a les cambres de gas, a les dutxes o a les cel·les on els nazis tancaren i mataren milers i milers de jueus, gitanos, homosexuals, malalts mentals o presoners polítics, homes, dones, infants, ancians... La banalització de la memòria històrica i la manca de respecte eren tan evidents que el realitzador va decidir denunciar-ho en un documental únicament a través de les imatges dels turistes.

Jorge Semprún, en la magnífica novel·la La escritura o la vida, escrivia sobre l´obsessiva i estranya olor dels forns crematoris en ser alliberat del camp de Buchenwald. Primo Levi va descriure magistralment l´horror dels camps de concentració en la coneguda obra Si això és un home. Si els turistes que visiten els camps hagueren llegit els testimonis de Semprún i Levi, entre altres, no hagueren frivolitzat amb tanta lleugeresa la seua visita turística. N´estic segur. Però, clar, en molts casos els importa un rave el camp de concentració i la memòria de les persones que hi van morir. L´interés essencial és la fotografia friqui per a exhibir-la després a les xarxes socials com una dèria frívola i narcisista. És un fenomen mundial.

He estat a Sachsenhausen, prop de Berlín, i els puc assegurar que la impressió que causa en el visitant és veritablement impactant. Si vostés han estat, de segur que ho comprendran. No percebem l´olor de mort, a forn crematori, com la que va percebre Semprún, però la impressió que causa l´horror d´aquell testimoni històric és demolidora. Ni frivolitats ni bajanades, si de cas un gran sentiment d´humilitat, recança i respecte per les víctimes del genocidi nazi.

El documental de Sergei Loznitsa ha posat en relleu el xoc entre la cultura narcisista, de vegades malaltissament narcisista, frívola i borratxa de present, la societat de la gran indústria de l´oci, les xarxes socials i les noves tecnologies audiovisuals, davant la veritable empatia per la memòria històrica basada en la cultura, la solidaritat, la lectura i la reflexió. Ve al cas recordar les sàvies paraules del professor Enric Balaguer: el càncer de la vulgaritat com a metàstasi social. Els turistes friquis que banalitzen amb el seu comportament l´horror dels camps de concentració en són una bona mostra. És un dels símptomes més malaltissos de la societat global actual? Segurament, de qualsevol manera, cal denunciar-ho, per descomptat, com ha fet el realitzador ucraïnés.