Escarnir, postergar, menysprear, maltractar i escarmentar. Sobre aquest pentagrama, el govern central ha compost la melodia de les inversions per al País Valencià en 2017. Si no s´esmena al parlament aquesta partitura del greuge en clau de do major (do de dolent, s´entén), els valencians faríem bé en posar sordina a la borratxera espanyolista que ens embarga; puix que n´hi ha, i molta, a la vinya d´una comunitat que es comporta com aquella dona maltractada renuent a plantar cara al marit que l´agredeix.

Té bemolls que els valencians, que ja érem el fanalet roig d´Espanya en finançament, siguem també els últims de la classe en inversions (119 euros per cap; 66 menys que la mitjana estatal). Només falta que un gos ens pixe. Ja està bé d´ofrenar glòries. Jo no vull pertànyer a un país que em maltracta. Si hem de continuar així, a fer la mà, Espanya, en el sentit més nostrat de l´expressió; ja saben: ¿com es diu en valencià «lejos»? Lluny. I «muy lejos»? Molt lluny. I «más lejos aún»? Allà a fer la mà! Puix això. I que no ens donen lliçons de solidaritat, que en sabem un niu; ja que, mentre en Espanya paguen impuestos, que ve d´imponer i expressa mandat, nosaltres paguem contribucions, que ve de contribuir i expressa solidaritat.

La dels pressupostos, doncs, esdevé un any més la cançó de l´enfadós. Música celestial per a algunes comunitats i música de difunts per a la nostra. Per això els bravos i vives del delegat del Govern sonen tan inoportuns com els d´aquells assistents a concerts de musica clàssica que, volent ser els primers en celebrar la interpretació, aplaudeixen quan encara no ha acabat l´obra. I com que la dita diu que si no vols caldo te n´hauràs de prendre dues tasses, la segona ració la serveix la presidenta del PPCV o directora de la banda „simfònica, per a no agraviar„ amb una bateria d´evasives contra el Consell en comptes d´exigir inversions al Govern central. En fi, que al pas que anem, Rajoy rebrà lloances en lloc de rebre queixes.