Club de Encuentro, 9 de desembre de 1987. Damià Mollà i Eduard Mira, guanyadors del Premi d´assaig Joan Fuster amb De Impura Natione, pronuncien la conferència «Un compromís històric entre els valencians». La sala està plena de gom a gom. Els autors repassen una a una les urgències de la nostra societat: «Necessitem un mite col·lectiu que bega en el nostre passat, en un passat privatiu i gran, no reduïble a trivialitzacions. Necessitem un projecte nacional que prenga com a base el nostre particularisme. Necessitem un nacionalisme valencià integrador, que admeta el fet que som una comunitat dual ja des del nostre origen. En el seu temps, els valencians completàrem i exemplaritzàrem l´esquema plurinacional de la Corona d´Aragó, que serviria com a model a la monarquia hispànica. Sempre hem estat una comunitat nova, jove, vital i oberta al món; una societat que beu en el passat, però que cada dia construeix son ésser propi». Els assagistes tanquen l´al·locució amb una frase que sintetitza la tesi fonamental que defenen: «Les propostes que, fins ara, han estat fetes passaven perquè fórem adés una regió de Castella, adés una regió de Catalunya. En interés propi -i dins del context de les Espanyes- hem de ser una nació». Una gran ovació rubrica la intervenció. Han passat quasi tres dècades d´aquella conferència, però les urgències apuntades per Damià i Eduard continuen vigents.

Una de les meues experiències personals més gratificants va ser participar en les tertúlies de l´Hotel Inglés iniciades arran de la publicació de De Impura Natione (1986). Al caliu de les tertúlies va nàixer l´anomenada tercera via, rebatejada posteriorment per August Monzon com a «valencianisme de diàleg». Per a un jove de vint-i-sis anys tindre «veu i vot» en les tertúlies setmanals amb noms ben significatius del valencianisme va ser una experiència inoblidable. Alguns dels tertulians habituals ens han deixat: Ximo Muñoz Peirats, Francesc Ferrer Pastor i Vicent Miquel i Diego han precedit Damià en la seua partida. D´altres restem encara ací: el seu estimat amic Eduard Mira, els germans Joan i Eugeni Senent, l´imprescindible Vicent Franch, ànima de les tertúlies, i, entre els més jóvens que assistíem, Rafa Company, Miquel Nadal, Vicent Moreno, Josep Vicent Boira o Joan Garí. N´érem prou més, però no volia fer una enumeració exhaustiva, encara que excuse de bestreta les omissions i oblits de la resta de tertulians. Els noms citats a tall d´exemple acrediten la capacitat de convocatòria del llibre de Mollà i Mira, que propicià un espai d´encontre entre valencianistes de diferents generacions i de diverses sensibilitats polítiques (liberals, democratacristians, socialistes...).

La lliçó vital més important que vaig aprendre de l´experiència de l´Hotel Inglés fou que les idees tenen capacitat d´incidir en la societat. Contràriament als apologistes de la fi de la història, els llibres poden moure les persones a resoldre conflictes, a pensar i bastir noves formes de convivència comunitària. I De Impura Natione ha aportat molts de fruits. En un primer moment destacà el ressò de les tertúlies, les conferències i els nombrosos articles que ompliren la premsa diària. A llarg termini, percebem una línia fructífera de pensament nascuda a l´ombra del llibre en assajos com Document 88, La València que volem, El valencianisme que ve, Valors per a un republicanisme cívic valencià o Vida amunt i nacions amunt (actes del congrés «La qüestió nacional valenciana: estat de la qüestió» en el qual participà Damià Mollà). Ben recentment, s´han celebrat també les jornades «Els valencians, poble d´Europa», en les quals ha intervingut Eduard Mira.

De Impura Natione també influí en les noves generacions en col·lectius com la Joventut Valencianista o l´Associació Tirant lo Blanc adscrits a sectors tradicionalment enfrontats del valencianisme. Aquells jóvens d´aleshores, provinents en molts casos de l´òrbita d´Unió Valenciana, ocupen actualment càrrecs institucionals del Govern. I no es pot menystindre la influència de l´obra de Damià i Eduard en els estatuts constitutius del Bloc Nacionalista Valencià (1998) que proclamen «l´assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià».

La voluntat de superar el conflicte lingüístic expressada per Damià influí també en l´àmbit institucional amb la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Si acarem el preàmbul de la Llei de Creació de l´AVL i les pàgines de De Impura Natione advertirem un mateix aire de família: «El valencià, la nostra llengua, és sovint utilitzada com un motiu de discòrdia entre valencians, en comptes de ser el tret comunitari desitjable d´identificació i d´unió. S´ha de dir ací que la identificació mecànica que sovint s´ha fet entre llengua i nació, per una part i l´altra, no ha ajudat gens a clarificar la qüestió i a assentar-la sobre les bases d'una mínima serenitat i racionalitat. Cal, doncs, saber desactivar eixe conflicte socialment esterilitzant [...]. Al final d´eixe camí guanyaria la nostra llengua, que vol dir guanyar tots els valencians.»

Gràcies, Damià, per haver bastit ponts entre els valencians i per haver-nos ajudat a recuperar la nostra autoestima. Descansa en pau.