Ahir, Euskadi. Hui, Catalunya. Demà, Balears i País Valencià. L´Espanya carpetovetònica ha declarat la guerra a les altres llengües de l´Estat. Posem la barba a remullar, perquè a casa nostra ja s´interpreta al diapasó del 155 la partitura Contra el valencià tot s´hi val. Més que buscar solució a cada problema, busquen un problema per a cada solució. A Euskadi acusaren les ikastoles de germen de la violència etarra, i a Catalunya identifiquen immersió amb independentisme. Si a Euskadi Mayor Oreja afirmava que les ikastoles fomentaven l´odi, i a Catalunya García Albiol assegura que l´escola pública educa per a odiar Espanya, al País Valencià Isabel Bonig considera el valencià un arma d´adoctrinament. Tres melodies germanes que amenitza l´orquestra de corda popular. Ens donen pel sac i, damunt, ens tiren l´alè al bescoll. Passen els anys i danyen la convivència persistint en la mentida. Com si tots els dies hagueren d´aprendre de nou que el foc crema. No sempre l´experiència ensenya.
Estan malalts d´odi. Com en aquell poema de Niemöller, primer anaren a per les ikastoles, ara van a per la immersió. En acabant vindran a per nosaltres. Les llengües perifèriques els provoquen respostes reflexes qual gossets de Pàvlov, ja que és sentir «altres llengües de l´Estat» i salivar excitats el lladruc habitual: conèixer-les és un «dret», però conèixer el castellà és una «obligació»; ho diu la Constitució! I jo pregunte: ¿Això de «les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes», no forma part de la Constitució? ¿Com es pot estar a favor de la Constitució i en contra del seu articulat? En fi, deixa que els gossos lladren, Sancho, senyal que anem avançant. Com que deuen pensar que la diversitat de les llengües és un càstig de Déu, exhumen la metàfora de Babel i advoquen per la llengua de Cervantes, que segons la RAE, «limpia, fija y da esplendor» (que és un eslògan, però que podria passar per un anunci de Fairy, «el milagro antigrasa»).
