Estos dies ha sigut notícia la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en què s´anul·len alguns articles del Decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l´Administració de la Generalitat. Decisió judicial que buida de contingut els preceptes més efectius de l´esmentat decret, que, més o menys, establix unes disposicions (amb algun article erràtic i sobrer, com el quint, que fa referència als criteris lingüístics), sobre el que deu ser l´ús del valencià en l´Administració de la Generalitat, tot tenint en compte que, d´acord amb l´Estatut i la realitat històrica i actual, «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». El TSJCV ha fet una interpretació tremendament restrictiva de la llei, en perjuí del valencià, i «no absent de càrrega ideològica», com han manifestat diverses institucions i entitats com Taula de Filologia Valenciana i moltes altres. En Levante-EMV del 8 d´agost de 2017, en l´article Un recurs contra la normalitat del valencià, deia, en representació del Cercle Isabel de Villena, que «es tracta d´una típica i tòpica operació pròpia d´una visió centralista i d´una ´baixura´ de mires de qui no vol vore la realitat de l´Espanya diversa» i que «el contingut del decret és una disposició de les moltes que calen per a l´ús normal d´una llengua com la nostra, que està en una situació minoritzada i descompensada respecte al castellà». El TSJCV ha fet una interpretació restrictiva i ideològica de la llei, però perquè esta és ambigua i interpretable. I com deia Lluís Mesa en este mateix diari, «el que ha passat era previsible que succeïra» i «convida a reflexionar sobre la interpretació que jutges i jutgesses fan de les llengües autonòmiques». Reflexió que ens porta a recordar que «és necessària una reforma constitucional que establisca que les diferents llengües espanyoles, a banda del castellà, entre elles el valencià, siguen també oficials en tota Espanya, amb el grau i forma que es determine. I que conéixer eixes llengües siga un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia», com déiem en l´esmentat article.
Però mentres no s´aconseguisca eixe nou marc legal, cal legislar amb un pragmatisme que, sense renunciar a eixe reconeixement, evite recursos exitosos legalment i frustracions innecessàries; i faça avançar l´ús de la llengua pròpia dels valencians en l´Administració i en tots els llocs. Hi ha hagut, últimament, massa sentències que han anul·lat disposicions auspiciades per l´organisme responsable de la política lingüística, a pesar dels advertiments, infructuosos, del Consell Jurídic Consultiu. Pareix que hi ha qui viu a gust en la retroalimentació conflictiva. Per a superar tot això, cal un nou pacte pel valencià, consensuat entre tots els partits parlamentaris. Recordem que la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià es va aprovar sense vots en contra en les Corts. I eixe pacte s´hauria de bastir sobre la implicació i el compromís de tots els partits presents en el parlament valencià, dels agents socials i, especialment, dels empleats públics. Un pacte que faça que la política lingüística i el foment i ús del valencià no basculen en funció de quina ideologia els dirigix. I s´ha de bastir també amb un patró lingüístic com el que s´inferix dels acords i model vehicular de la institució normativa valenciana, l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. I no amb un model com el dels Criteris lingüístics, postissos i artificiosos, auspiciats per l´organisme director de la política lingüística. Un pacte que fomente l´autoestima per la nostra llengua, sense recursos ni sentències.
