El verano ya llegó, llegó, llegó, y la fiesta comenzó, comenzó, comenzó», se'ns repetia una vegada i una altra en la proverbial cançoneta de l'estiu, proposta musical esta institucionalitzada i obligada des dels anys 60. Sí, l´estiu ha arribat, amb les revetles de nit a tuti plen. Les banderoles al vent. Els abnegats grups musicals descarregant en la plaça del barri o del poble les seues caixes, cables i instrumental divers. De poc van servir, pel que es veu i s´ha vist, els sermons de veus salvadores: «El baile es gavilla de demonios, estrago de la inocencia, solemnidad del infierno, tiniebla de varones, infamia de doncellas, alegría del diablo y tristeza de los ángeles», del senyor Cardenal Segura, per aquell temps Arquebisbe de Sevilla. Quines coses veia el senyor cardenal, veritat?, quins ulls tan desorbitats? Així pretenien guanyar-se a la joventut. Potser millor vista i paraules tenien els dels bars i pubs en la plaça. I és que que la paraula pub no és una altra cosa que l'abreujament de public house, la casa de tots. Aquí encertaven, lluny dels angoixadors bisbes, que segueixen sense entendre els nous temps, sense adonar-se que ja han passat els temps de les sobergues catedrals i enormes temples. La nit és del pub, i el dia és per a les grans superfícies comercials. Són els estendards de les grans ciutats amb els quals s'identifica el comú mortal automobilitzat de hui. És que€ -m'apunta el meu veí- els hipercentres i les discoteques inclouen pàrquings, les catedrals no.
I per què l'ambient desprén aroma de fritanga? De bon matí, xurros; i després en avant, calamars i peixet fregit. Què li farem! És el distintiu nacional, com el croissant per als francesos. Ells posseeixen mantega i nosaltres oliveres. Sí, el que que va servir a Miguel Hernández per a immortalitzar-nos amb allò d´»aceituneros altivos», i a Carbonell per a expandir-se pel món amb la seua ampolleta i l'efígie de dona hispànica faenera, flor en el monyo inclosa. Marca Espanya. Només ens faltava completar el quadre amb la importació de l´irredent Georgie Dann. Per a exalçar, entre altres coses, la barbacoa. Imprescindible a l'estiu. Eren intel·lectuals estos, si els podem anomenar així, que generaven missatges simples i senzills, llançats com a bombes. Tècnica que venia dels anys de la censura.
Però no tot és com comença la festa. Hem de vore com acaba. Per al PP s'albira alguna nuvolada. Per a Pedro Sánchez, de moment somriures, encara sense llàgrimes. No sabem açò del dret a decidir en què quedarà. O l´assumpte del finançament de les autonomies. Si els donen a València o a Balears, han de revisar a Extremadura o a Galícia. Si munten el Corredor Mediterrani (el més usat), desmunten (deixen d'invertir en) l'AVE a León o a Jaca€ Mare meua!, tinguem la festa en pau!, que criden a Manolo Escobar: «Que viva España, laralara-lalarala, que viva España, la gente canta con ardor, que viva España, la vida tiene otro sabor, y España es lo mejor€».
